La festa i la tirania dels disbauxats

La festa de Sant Llorenç comença a pagar el populisme gratuït que se li ha injectat des de fa uns anys. Aquest cop ha estat el ridícul del tema de l’aigua: que no es llanci aigua és suficient perquè es posin en qüestió les persones i les institucions. No ens mobilitzam per assumptes com la solidaritat, la pau, la justícia, etc. però per l’aigua de la plaça sí. El criteri és pobre. De tota manera com deia un home senzill, tot açò de l’aigua és una cosa d’al·lots, de més o menys edat, però d’al·lots. Alaior no el representen de cap manera aquestes persones.

És la darrera gota d’allò que entre tots hem fet a la festa de Sant Llorenç, uns per acció inconscient i altres per omissió conscient. Hem convertit les festes en moments sagrats en què desapareixen gran part del sentit comú, els valors i les lleis; i açò arrossega problemes sempre. Una barreja d’exaltació etílica i populisme polític l’han omplerta d’irracionalitat en què els disbarats són massa freqüents. I ningú no parla clar de les conseqüències, hi ha por de la inquisició de la pomada:

- Estadísticament des de fa molts anys, per damunt d’altres llocs, una de les principals vies d’iniciació a les conductes de risc en consum d’alcohol entre els joves són les festes de poble.

- Ens hem quedat quasi sense bandes de música, (recordem les queixes i el clam de la Banda Nura per un respecte i unes condicions dignes fins que van plegar). Ara també i amb molta intel·ligència la Banda des Migjorn Gran es nega a acceptar segons quines imposicions, abans de sacrificar-hi un futur brillant d’uns anys de feina esplèndida.

- El dinar familiar del diumenge, entranyable per als més joves i més grans i el tradicional partit de futbol van desaparèixer dels capvespres del dia de Sant Llorenç, per allargar amb excés el jaleo i les postres placeres.

- El ball dels dissabtes, que en segles passat havia format part de la festa, ara no és possible i que la beguda de caixers es faci de matinada són altres despropòsits de la tirania de la plaça.

- Molts d’aquests que acudeixen a la Plaça només quan acaba el jaleo a exigir a la banda són els mateixos que no hi són quasi mai amb els cavalls o que es passen el dissabte vespre davant els altaveus d’alguns bars girant l’esquena als cavalls que hi passen en els caragols. El ball davant dels bars tot el dissabte amb la decoració dels cavalls ha estat una bona manera perquè en lloc del CE Alaior siguin uns altres qui recaptin per a l’any, a costa però de les excessives molèsties a massa vesins.

Entenem que la festa ha d’evolucionar, i tant. I cadascú la pot viure lliurement. Ara bé: l’evolució no és regressió i la llibertat d’uns i altres és el resultat del respecte pels drets de tots garantits per les convencions socials. Ara tothom senyala els joves de l’aigua, però la causa també l’hem de cercar en què primer el PP i després el PSOE han convertit la seva autoritat municipal en irresponsabilitat electoralista durant massa santllorencs. Qui comanda ha d’exercir el poder en nom de tota la gent, no d’uns pocs. La festa d’una part no pot ser una tirania contra els drets i la racionalitat de tota la resta.

Saber fer festa és el que van fer un grup de joves de la Banda des Migjorn Gran que el divendres de Sant Llorenç van agafar els instruments i es van llançar al carrer en un improvisat i calent cercavila. Anar a reclamar en detriment dels altres enmig de la plaça quan el cavalls han plegat és una senya d’identitat santllorencera de poc calat.

El que va seguir després són conductes covardes contra els drets i l'ètica, que van intentar emprar Sant Llorenç per aconseguir recolzaments. Un símptoma greu de l'ambient polític malalt d'Alaior.


Editorial del mes de setembre

Related Posts:

0 Response to "La festa i la tirania dels disbauxats"