Si abans tenia la certesa que a Cabildolàndia -ciutat on vaig tenir el mal gust de néixer, mig per accident, i on visc des de fa prop de vint-i-cinc anys- per ser respectat era millor ser velo o cavall que no persona, ara començ a creure que a Menorca ja convé més de ser pedra picada que no menorquí. Ep, remarc que la pedra ha de ser “picada”, atès que la valoració del còdol o de la roca no cotitza tant... i a vegades fins i tot és un punt en contra. De fet, ser roca fins i tot et converteix en un destorb urbanístic greu i la teva bellesa inqüestionable on poden llegir la història de milions d’anys prest serà esmicolada per la primera piconadora que passi, o a la qual reclamin que et faci una visita, amb la intenció de convertir-te en un apartament condemnat a continuar malmetent l’economia dels habitants de sa Roqueta. I és que és justament açò el que, a la llarga -i la llargària ha estat més que curta: tan sols d’unes tres dècades-, ha aconseguit el turisme, enemic declarat de la indústria, de l’educació, del paisatge i de mil coses més: un benestar fictici i desesperadament breu. No el podem ensorrar de cop, és ben cert; però ens convindria de maldar per no insistir que sigui el motor econòmic de l’illa car, francament, un treball temporal i mal pagat difícilment pot ser la locomotora a potenciar d’un sistema. Em sembla bé que part dels menorquins en visquin, però cal esmerçar esforços i inversions cap a altres sectors, puix aquest solament estira com ho faria un motor de biscúter els autocars de línia. Tal com passa amb el transport públic que el CIM ens ha “col•locat” els dos darrers anys: simplement, no va. De fet, els dissabtes i diumenges ni va ni ve. Aquest transport col•lectiu es podria organitzar més malament, és cert; però caldria fer-ho molt carregats de gin o fer-ho aposta. Esper que el responsable del bunyol rectifiqui algun dia i que deixi la caparrutada de banda. L’excusa de manca de recursos econòmics no em val. N’hi hauria prou a recuperar el dèficit fiscal illenc d’un sol dia per salvar el pressupost d’aquell servei públic enyorat de què gaudíem: la millor cosa que va fer l’esquerra en molts d’anys, la qual cosa comportava que el PP se sentís obligat a capolar-la.
M’embafa aquesta nova religió, la de la Menorca talaiòtica.
M’embafa no perquè estigui en contra de recuperar-ne el seu llegat, sinó perquè és emprada del tot fraudulentament. Els menorquins actuals no tenim res a veure amb els que van aixecar aquells monuments i la seva cultura no és la nostra. Que en tinguem ànsia, dels monuments, i en sentim estima em sembla perfecte; però alerta: no som talaiòtics, som bastant més tardans. Amb aquests monuments -talaiots, navetes, taules...- hi tenim poc o res a veure. Temporalment, ara el món talaiòtic és d’una importància excepcional. No fa gaires anys volien traslladar algun talaiot (o enderrocar-lo) perquè feia nosa, o tiraven trossos de murades prehistòriques i enderrocaven coves; però ara ha girat la truita... fins que s’aconseguesqui, si és que s’acaba aconseguint, un objectiu que d’altra banda té més a veure amb el turisme que amb el món cultural. Ja fa anys que, per ignorància o de mala fe, ens han manipulat la història, tot comptant amb la deixadesa i el desinterès dels receptors. Exemples? Molts. Coneixem més la història d’Astúries que la de Ferreries, i dubtam a decidir qui o què convé que sigui menorquí. Si a la teva família, com a la meva, hi ha divuit generacions “certificades” d’origen català, i possiblement unes set o vuit més que costaria més de demostrar que també provenen de la mateixa terra i cultura, ho tens malament, fas nosa. No serviràs més que de material per fer una rotonda sobrera -alguna és necessària- i gràcies. La història és punyetera. Ja em direu, si no, com és possible que trobem enterraments de totes les èpoques però que mai no trobin cap sepultura jueva. Sabem que uns foren cremats vius per l’artista Sever, però i la resta? Devien anar tots directament al cel?
Francesc Sintes Ximenes (gener, 2014)
0 Response to "Quan convé ser pedra"
Publica un comentari a l'entrada