Paradigma de tardor

Si fa no fa, cada any es repeteix la mateixa història: la feina s’acaba. Demà passat recollirà la seva darrera nòmina així com també la liquidació. Any rere any ha fet el mateix durant els passats vint anys. Quan arriba a aquesta alçada de l’any, no tan sols ho ha de menester sinó que, a més a més, ho necessita. Per açò qualsevol excusa li serveix: ja sigui per anar a cercar cames seques, ja sigui per provar sort i anar a pescar. Des del mes de maig fins a l’octubre viu vexat, ficat dins el complex turístic; fora dels seus murs, la vida sembla que s’ha aturat. Impermeable a qualsevol tipus d’informació, de contacte amb el món exterior. És un món apart, regit per les seves normes i les seves lleis. La tardor marca l’acabament de la temporada. Ja fa temps que va passar a formar part del col·lectiu dels fixos discontinus. És per açò que pot cobrar de l’atur, bé només cada dos anys i entremig un d’ajut familiar.

Quan arriba l’hivern, sempre mira de trobar qualque feineta, a més a més, per a poder anar tirant. Ja fa temps que amb el que guanya durant l’estiu no es pot pagar les despeses de tot l’any. El que eren deu o dotze hores de treball al dia, s’han quedat en vuit, i mal pagades. A la seva companya li ha passat el mateix, amb l’agreujant que s’ha de desdoblar per tal de poder atendre tant el restaurant durant les hores de menjador com de la neteja de les habitacions i dels apartaments. Cada dia de la setmana durant tot l’estiu. La femineïtat de la seva formosor, ha deixat pas a una pell castigada pels productes de neteja industrials econòmics, sense marca, que utilitza per a la neteja. Les seves mans calloses, aspres i dures, la fan avergonyir si qualcú se les mira. Ja no sap com podrà acaronar el fill o la filla que esperava poder tenir. Ara no s’ho pot permetre; n’és conscient que la vida li fuig pels passadissos i per les terrasses, envoltada de turistes. Arribarà el dia en què no podrà posposar prendre la decisió, tan esperada, tan desitjada. Però, de cada any més, les ganes se li en van de la mateixa manera que li venen.

Amb el canvi d’hora, en què les nits s’allarguen d’una manera insospitada, la buidor i la foscor omplen geladament els cors de la parella d’estimats, altre temps amants.

La temporada ha estat molt més curta. L’empresari els ha despatxat abans d’acabar el contracte, adduint que allargar-ho només portaria pèrdues. Els ha indemnitzat, açò sí, atès que el comiat ha estat improcedent, però així i tot no han pogut cobrar les vacances. Són quinze dies somiats, pagats i treballats, però hom sempre espera poder cobrar les vacances. El que hauria de ser una paga triple, es redueix a una que no arriba ni a ser doble. I quan s’acaba l’estiu, sempre cau bé afegir-ho a la liquidació. Abans, cada mes hi havia la part corresponent de les propines, però d’això ja fa temps que no se’n parla. Com tampoc ni de les pagues extres ni de les gratificacions.

De reüll han vist com l’estol d’orientals han preparat els seus fardells i, com cada mes, han rebut els seus sobres, la seva paga, mig d’amagat a la bugaderia. Treballen sense contracte. No tenen papers, encara que tots tinguin targeta sanitària, que reberen el primer dia que van arribar. Però no per açò entren a formar part del grup dels «mileuristes». Ningú no sap ben bé què guanyen ni tampoc què mengen, ningú no sap res del seu parentiu. Ningú no demana. Ningú no fa preguntes. Sabem que cada any són més. I cada any treballen més hores i per menys. Per nosaltres, tots són gairebé iguals. No se’ls pot diferenciar. En canvi mai no sabem quants són, ni com viuen, i molt menys com moren ni a on. Quelcom ha canviat més que no ens pensàvem.

La tardor ja fa dies que ens arriba amb una eloqüència frívola... Les promeses de canvi anunciades els van etzibar de mala manera. La veritable naturalesa liberal s’ha fet palesa i més que evident. La precarietat salvatge del treball, la successió interminable de les hores suplementàries, l’arribada massiva de treballadors que ho accepten tot a canvi de res, amb el beneplàcit de les autoritats o sense. Les demandes socials varen quedar arraconades en qualque calaix d’algun despatx dels altres temps anomenats advocats laboralistes. Qualcú va dir que així com la natura és equilibri, és a dir ella mateixa s’encarrega de refer les coses al cap d’un temps, així mateix la societat amb l’afinitat i els permisos que calguin, d’una manera sibil·lina, s’ha encarregat d’anorrear totes i cadascuna de les conquestes socials. I així fins la temporada vinent.

Related Posts:

Per potenciar la cultura, equipaments que funcionin

Necessitam una escola d’adults amb més possibilitats, una escola de música més gran, un casal de joves per a cada dia, un auditori, un lloc per acollir el centre internacional de gravat promogut per Pere Pons... I necessitam reciclar o valorar gran part dels equipaments que ja tenim però que són infrautilitzats per manca d’organització i d’acord o adaptacions pendents. No podem perdre un espai com l’antiga escola de La Salle.

Les personalitats prou emprenedores compensen l’escassesa amb imaginació, i ens regalen grans exemples, però també és cert que la relació: bons equipaments més usuaris de cultura és una certesa constatable. Com ho és la proporció instal·lacions esportives i nombre de practicants. Si volem augmentar el dinamisme cultural a Alaior, hi hem de posar l’espai i el temps que ho facin una realitat.

Renunciar a la promoció cultural, en un temps de crisi de les ideologies, de pensament únic, de descohesió, de poca participació, de rebrots feixistes, és llançar-se de cap a la decadència comunitària. La cultura és la manera de dignificar les obres humanes. Multiplicar les possibilitats que la cultura arribi a tothom és aconseguir que més persones ens separem de l’animalitat i ens convertim en més humans. És estimular que brotin: sensibilitat, compromís i innovació.

L’esport ha estat un gran descobriment de la modernitat, juga un paper bàsic en la nostra comunitat, però no perdem el seny, l’esport útil és el dels practicants: de la formació, el divertiment i la salut dels que el practiquen. Subvencionar la gran despesa que han suposat il·lusions massa professionals, l’espectacle del cap de setmana en basquet i en futbol, ha segrestat molts recursos públics per a altres necessitats; quotes més cares de les escoles esportives que ofenen els esforços familiars de pagar per tot, alhora que són espoliats pels preus d’habitatges consentits per un socialisme descafeïnat. Són crítiques que els partits polítics ja no fan, rendits pel populisme més ignorant, s’amaguen rere l’argument que subvencionar l’espectacle és estimular el nombre de fitxes noves; però mai no demostren empíricament la relació social entre aquests tipus de subvencions i el benefici comunitari. No deixa de ser la versió moderna de la hipocresia del “pa i circ” de l’antiga Roma.

Ara és el torn de la inversió en cultura. Però no de la cultura de l’espectador, sinó de la cultura del llaurador, de la persona activa. Durant molts anys l’esport d’Alaior s’ha emportat l’atenció més primmirada, mentre es transferien guanys a particulars; sí a les instal·lacions per als practicants, no a al cost de les escoles esportives ni a subvencionar nòmines que no es puguin mantenir amb les entrades que paguin els ciutadans que lliurament les vulguin pagar.
La manca de seny, sucumbir al populisme, ajornar el valuós acaba fent rellevant allò que és el primer escaló cap a la decadència.

Editorial (Novembre 2007)

Related Posts:

Passos invisibles

Probablement, més d’una vegada, a algú li haurà costat travessar-los. No és que siguin inaccessibles, atès que al casc urbà del nostre poble n’hi ha prop d’una cinquantena. Tots estan a terra, disposats a ésser creuats però, ai !, no sempre trobam la mateixa disposició per part dels xòfers. Com a transeünts, teòricament, tenim tant el dret com la potestat de passar, però moltes vegades aquest dret no és respectat pels conductors. Aleshores has de saber esperar que aquest abaixi la marxa, s’aturi i et deixi passar. Fins i tot, ben segur que a molts de vosaltres us haurà passat el mateix, mentre us trobau al bell mig de la calçada, travessant pel lloc assenyalat, us heu hagut de decantar per tal que el vehicle no us agafi, pels pèls, perquè ni de bon tros us ha mostrat cap disposició d’aturar-se. És clar, parl dels “passos de vianants”.

La majoria d’ells demanen a crits esser repintats ja fa anys, i amb pintura que no sigui lliscant, que no patini, per quan plou. No obstant, ningú no els escolta ni tampoc els fan cas. Resten a la intempèrie, a la sort d’aquells que gosin trepitjar-los. Sembla que les autoritats no vegin que la gent no és llosca de naixement ni tampoc per naturalesa, perquè sí que hi veu; el que passa és que els ditxosos passos, ja no hi ha qui els pugui gairebé reconèixer. S’han fet invisibles, per als transeünts i també per als conductors.

La impassivitat municipal fa que els vianants passin a ser ciutadans de segona amb l’agreujant d’haver d’eludir les trampes mortals en que s’han convertit els carrers. I, els passos de vianants, s’han convertit en simple decoració urbanística: llistes de pintura blanca que decoren l’asfalt. Les voreres, per la seva part, serveixen gairebé per a tot, per a tot menys per caminar amb relativa seguretat. Trobar cotxes que aparquen tant a les voreres com als mateixos passos de vianants, és un fet freqüent. Sembla no haver-hi interacció possible entre el cotxe -Déu- i el vianant que resulta un destorb.

No obstant, els passos de vianants segueixen existint encara que sigui difícil definir-los. Els conductors els conceben com una porció de carrer per la qual travessen els vianants. En canvi, pels vianants, són concebuts com una porció més de vorera per la qual travessen els cotxes. Vist així, les postures resulten irreconciliables, arribant al paroxisme de considerar, el dia que ho fan, exclusivament el pas allà on està pintat, i la dels vianants que consideren que el pas de vianants és aquell lloc pel qual estiguin creuant la calçada.

Tot i que segurament no en traurem res en clar atès que no disposam de dades objectives, algunes coses sí que podrem dir: a) Els passos de vianants existeixen encara que els seus límits siguin imprecisos. b) Els passos de vianants són una realitat dual física i virtual inclosa la zona no pintada als voltants del mateix pas pròpiament dit. És una zona variable i depèn tant de la intensitat del trànsit dels vianants com de la dels cotxes. c) Es farà necessari que estudiosos en la matèria ens aclareixin a tots, d’una vegada per totes, el que són i el que no són els passos de vianants.

Quico Sintes (Octubre 2007)

Related Posts:

Ridículs de la modernitat

Reunions de principi de curs. Analitzam els nous alumnes, en cada una de les aules dels qui s’incorporen a l’Institut: una tercera part han desenvolupat d’una manera molt escassa la lectura i l’escriptura i no han assolit els objectius de primària; una altra tercera part són alumnes amb un nivell acceptable i bo; l’altra tercera part són alumnes (que pel que sigui) podem qualificar d’indòmits destorbadors. Mira que ho intentam, que cercam recursos, noves maneres, denunciam errors comunitaris, però cada any la societat ens entrega criatures més víctimes del seu entorn. Les autoritats s’omplen la boca de bons desitjos i compromisos envers l’educació, però la matèria primera ens arriba cada vegada més malmesa. Em negaré a emprar l’expressió fracàs escolar, per injusta. Qui fracassa és el sistema social. Sabem empíricament fa molts anys que els factors que influeixen negativament en la formació són fora de l’escola, i què hi feim? Un altre acte de fe, proclamam el misteri pel qual l’escola ho ha d’aclarir tot. Covards, evitam remenar causes que són realitats podrides, davant les quals tancam els ulls hipòcritament.

El president Sarkozy, de la França on la segregació social consentida pel socialisme governant va manifestar-se en la crema de milers de vehicles fins a decretar l’estat de queda, ha remès una carta personal a tots els educadors amb algunes receptes (exigir que els alumnes els tractin de vostè, entre d’altres) com a solució. En la carta no dedica la mateixa importància a les barriades immenses d’immigrants i pobres en què “l’égalité” republicana va ser passada per la capoladora del mercat urbanístic.

L’expresident de la Reserva Federal dels Estats Units, uns dels homes forts de Bush, ha admès en el seu llibre “L’època de les turbulències: aventures en un nou món” que la causa veritable de la guerra d’Iraq va ser el petroli: les morts d’infinits innocents,l’arrelament de bell nou d’un odi etern entre civilitzacions, tot pel control del petroli.

Les borses estan intranquil·les i se succeeixen les compareixences d’autoritats per transmetre confiança. Què ha succeït? Que un mercat de l’habitatge sense entranyes va ser emprat per prestadors usurers d’hipoteques; els guanys eren tants que van convertir les expectatives dels interessos en títols negociables; la usura convertida en accions. El globus s’ha foradat, els pobres prestataris perdran els habitatges i els fons públics garantiran que les empreses financeres que havien especulat no en surtin gaire malparades. “Burro, paga i fes-la”.

Aquest curs em costarà explicar als meus alumnes que la democràcia occidental sigui un sistema intel·ligent.

Anselm Barber (Octubre 2007)

Related Posts:

Acabarem tirant l'aigua?

La preocupació per preservar les reserves i la qualitat de l’aigua de Menorca s’ha vingut manifestant des de fa molts anys pels sectors de la població més conscients. Altres sectors ho han postergat a qualsevol creixement encara que fos anunciant mitges mentides: que aigua n’hi hauria prou i bona, que els problemes es resoldrien igual de bé amb solucions tecnològiques. Com sol ser habitual, la fe irracional en un creixement a qualsevol preu comença a passar factura amb el temps. Els efectes a llarg termini són un aliat fidel dels especuladors que es valen que la ignorància d’avui no crea rebuig social fins que no comencen a aparèixer els perjudicis de l’apropiació dels recursos de tots. Costa massa, encara que la majoria de la població senti les necessitats amb la prevenció suficient per impedir-les, sobretot a causa d’una cultura i una informació molt superficials.
Ara escasseja l’aigua, alguns pous se salinitzen, ha augmentat la proporció anormal de nitrats per excés d’infiltracions contaminants i per una disminució progressiva de les reserves. As Castell, aquest estiu els problemes han generat indignació. A Ciutadella li construeixen una dessaladora. Els estudis indiquen que l’evolució cap al desastre és clara ...
Arreu se sap que el futur de l’aigua serà un dels grans problemes. S’avança en el desenvolupament de noves tecnologies que potabilitzen l’aigua del mar; però necessiten inversions molt cares que empren les partides governamentals que haurien de servir per a causes més igualitàries. Qui ha sortit perjudicat amb l’apropiació indeguda de l’aigua pels guanys d’uns pocs, ara hi torna a sortir perquè els governs han de restituir l’aigua amb els fons que havien de servir per fer una societat més justa.
No vam fer cas dels advertiments. On són aquells que deien que sabien què es feien amb l’aigua? Qui va fer el babau de deixar-se enredar?
A Alaior la manera de rodar de les decisions polítiques pot dur-nos a acceptar un projecte d’un gran impacte i que acabi tirant a la mar tones i tones d’aigua durant molts anys. En una dècada se’n riuran del nostre present, la perspectiva ens col·locarà pel que fa a aquest tema en uns dels moments manco intel·ligents de la nostra història.
Errors anteriors de retards llarguíssims i previsions poc rigoroses podrien fer precipitar ara una altra decisió poc afortunada. Durant anys hem urbanitzat la torrentera sa Bassa de sant Pere sense fer cap previsió de conduir l’aigua de pluja. Hi hem dirigit molta de l’aigua de la part alta del poble. Hem atorgat expectatives urbanístiques a totes les zones per les quals ha de passar la canalització. Mai no hem previst clarament la subordinació de tots aquests creixements a una riera o solució semblant ben feta, a l’inrevés, les solucions s’han condicionat a les expectatives urbanístiques. Quan es va començar a veure la urgència, van seguir anys i panys de cercar finançament i de posar-se a la feina les institucions. Ara es fan les obres de la part municipal sense sistemes provisionals clars per als mesos imprescindibles en què se substitueix el que hi havia pel que hi ha d’haver. Els promotors volen començar a construir perquè els plans generals mal gestionats fa anys els van atorgar uns drets que s’han ajornat eternament. El Govern ha treballat molt lentament en un projecte que ha de continuar l’obra de l’Ajuntament i que és una solució que encara genera rebuig. No hi ha hagut mecanismes de participació i diàleg suficients que hagin servit per trobar solucions més encertades.
Un dels punts més substancials de l’Agenda 21 local, allò més important a fer amb el medi ambient local, era aprofitar l’aigua dels pluvials. Va ser fruit de l’opinió dels ciutadans i aprovada unànimement pel Consistori. Les normes del Pla general nou preveuen que s’emprin les aigües regenerades per consums que no siguin d’ingerir. La norma i el sentit comú ens diuen d’emprar l’aigua de pluja, però l’Ajuntament i el Govern ens la robaran per tirar-la a la mar? Ara al·legaran que ho fan per seguretat. Però ens sembla que serà per incapacitat de fer res millor.

Editorial del mes d'octubre.

Related Posts:

Tradició i desgavell

Hem passat les festes de Sant Llorenç i en la tranquil·litat i serenor que dóna la perspectiva, creiem que s’imposa una reflexió sobre el que representen i el que són aquests dies d’alegria per al poble d’Alaior.

Aquestes festes són un bagatge cultural que hem rebut dels nostres avantpassats i que per l’estima que els tenim, tot i els inevitables canvis que la inexorabilitat del temps va imposant, hem d’intentar conservar en la seva integritat i esperit.

Aquest esperit es composa, bàsicament, de tradició, i encara que la tradició no té per què estar barallada amb la modernitat, no podem oblidar certes formes, perquè sense aquestes la festa perdria el seu autèntic significat.

Arribats a aquesta conclusió, cal que ens demanem quines són aquestes formes de què estem parlant i que tan importants són per a la festa.

Tot i el perill que representa intentar donar normes de comportament als altres, intentarem ser el més objectius i tolerants possible i cenyir-nos al que, creiem que són, simplement, normes bàsiques d’educació i civisme.

Un component de la festa que no podem obviar, perquè és present des que tenim us de raó és l’alcohol. Intentar reflexionar sobre les festes patronals de Menorca sense tenir en compte aquest fet seria enganyar-nos i negar una clara evidència. Tampoc seria seriós carregar les culpes de tot als joves actuals, ja que des de la perspectiva que ens donen els anys sabem que ningú no pot “tirar la primera pedra”, ja que qui més qui manco, arribats aquests dies, ha fet, o encara fa, algun excés en l’aspecte que estem tractant.

Si, sent honestos, hem de reconèixer que per bé o per mal, aquest és un fet real i que difícilment és controlable a nivell personal, perquè intentant intervenir feriríem les llibertats individuals, el que no es pot permetre és que l’estat etílic d’alguns marqui les pautes de les festes.

Sense entrar a analitzar els fets del jaleo d’enguany -açò s’ha fet ja en altres col·laboracions- volem manifestar des d’aquest escrit el nostre rebuig a l’afrontós, brut i primitiu espectacle que representa la tirada d’aigua a sa plaça després del jaleo, encara que sigui una petició generalitzada en aquells moments. Governar no és accedir sempre a peticions promogudes per situacions puntuals. Governar és -hauria de ser- escollir amb seny les opcions que ens ajudin a tots a ser més racionals i el màxim de respectuosos amb els altres.

En un altre ordre de coses, no resulta lògic que, en la llarga espera dalt Sant Pere Nou de l’arribada de la Colcada per a celebrar les Completes, s’hagi d’aguantar l’estridència musical d’uns altaveus posats en clau de discoteca. Entenem que aquest és un acte tradicional que requereix d’una música també tradicional i que pugui entretenir -no molestar- a la nombrosa gernació (al·lots, joves, adults, vells) que es concentra en aquest lloc.

Tampoc és, al nostre entendre, en cap manera lògic que l’horari establert per a les completes, s’hagi de veure condicionat pel caprici d’alguns, en què la seva diversió i objectiu consisteix a impedir que la música i les autoritats arribin a l’hora determinada dalt Sant Pere Nou.

El fet de música estrident, i que molesta a tanta gent, es dóna també a les portes d’alguns bars que, mirant només pel seu benefici econòmic, no tenen en compte les molèsties que durant hores i hores estan causant al veïnat, condicionant d’una manera excessiva el seu descans vespertí.

La festa de Sant Llorenç és una festa de tots els alaiorencs, en la qual els joves i no tan joves s’hi han de sentir identificats.

Hem parlat de quatre aspectes puntuals de la festa que, sense voler ser exhaustius, i al nostre entendre, necessiten d’una revisió per a què no resultin molestos per al conjunt de la població.

Amb l’objectiu de recuperar el seny i l’esperit tradicionals, creiem que, oblidant bàndols i conveniències personals o de grup, hem de fer un veritable esforç per a intentar recuperar una part del seny impregnat pels nostres avantpassats a les festes i iniciar un procés de reflexió en el qual, d’una manera seriosa i imparcial, els estaments pertinents intentin analitzar, juntament amb el que es fa correctament, els aspectes millorables de la nostra festa patronal.

Paco Mercadal (Num. 205 - Setembre 07)

Related Posts:

Turisme i Alaior

Enguany s’ha fet evident que a Menorca el nombre de turistes espanyols s’iguala al dels britànics. La competència d’altres destinacions i els interessos dels operadors turístics que controlen els vols s’emporten estrangers, però Menorca segueix atraient visitants suficients. Tal vegada manca que l’excessiva explotació del sector es depuri en benefici de la qualitat i el guany moderat.

Pel que fa a Alaior caldria espavilar un poc més. Ara més que mai que desenvolupam un pla de dinamització turística milionari. N’hi ha prou d’anar as Mercadal qualsevol dia d’estiu i comparar l’ambient per adonar-se que allà hi ha hagut una mena de revolució de l’atractiu i l’oferta que aquí resten bastant adormits. Innovar vol dir exposar-se, cercar i provar; a vegades, el resultat pot ser negatiu però d’altres pot esdevenir transformador, capgirador, açò és el que ha succeït as Mercadal. Innovar comporta decisió.

Crec que un sector de futur seria una bona i organitzada xarxa de cases antigues habilitades com a turisme rural al poble. Una possibilitat de residir amb una idiosincràsia que no tenen els hotels, ja encetada per algunes famílies estiuejants però amb potencial de creixement. Beneficiaria molts conciutadans, atrauria turisme residencial que dinamitzaria directament el poble. Serien clients que no dependrien dels operadors de vols estrangers i que podrien venir en altres moments de l’any sense esperar les contractacions de temporada i que estimularien indirectament tots els sectors professionals del poble en les rehabilitacions, el servei i el manteniment.

Què hi manca? Qualcú capaç de coordinar la iniciativa, un estudi de viabilitat i finançament. Res diferent a allò que necessita qualsevol projecte dinamitzador de veritat. Prest la iniciativa privada assumiria el protagonisme, però as Mercadal hi ha hagut un lideratge, que aquí també es necessitaria.

Però l’actitud i la vivesa d’un ajuntament i d’un altre no em semblen comparables. Allà alguns patis interiors o el mateix carrer principal esdevenen terrasses magnífiques en la nit mentre que de dia retornen al seu servei sense problemes. Aquí tot és molt més confús i excessiu per a totes les parts.

Però a Alaior també manquen altres coses: aparcament, presència de les possibilitats als mitjans turístics, organitzar l’oferta complementària en més dies: a més del mercat, visites guiades, un festival folk, algun valor afegit que no tenguin enlloc, per exemple: una taverna de tast de productes autòctons, un punt de venda d’excel·lències insulars ben seleccionades i presentades, una explicació significativa en viu de Menorca després regalada en un CD-Menorca, etc.

Però sobretot, hem d’entendre d’una vegada que aquells que vindran són persones per als que hem de voler allò que ens agradaria rebre a nosaltres quan viatjam, ser tractats amb intel·ligència i amb bon gust.


Anselm Barber (Num. 205 - Setembre)

Related Posts:

Lola, La Mola "me mola"!

Aquest és el missatge que va enviar pel mòbil una de les més de dos mil persones que va poder arribar a la fortalesa d’Isabel II la revetlla de sant Llorenç, en un vespre de lluna plena. El motiu? Assistir a la macrofesta organitzada per dos espavilats promotors -amb l’aquiescència de l’empresa que explota turísticament el que fou antiga caserna i penal militars- sota l’anacrònic títol de Flower Power. Tot plegat, una aposta empresarial nova que afegir a l’oferta menorquina d’oci nocturn.

L’oferta complementària que l’illa ofereix durant l’estiu és ampla i diversificada: a banda de botigues i restaurants, hem tingut concerts a balquena, festes de poble, espectacles eqüestres, fires d’artesania, xerrades a la fresca, recitals de poesia, exposicions pictòriques, dansa oriental... i fins i tot dracs, els de Sarruga, contractats per l’Ajuntament de Ciutadella dins del programa “Estiu actiu”. L’objectiu no és cap altre que satisfer una població turística que no en té prou amb el sol i platja i demana que li ofereixin coses diferents: espectacles, distraccions, entreteniments... En aquesta societat de l’oci en què vivim, hi ha molta gent que necessita que li donin el passatemps mastegat i amb cullereta. Altrament, no s’entén com més de dues mil persones poden anar darrera del flautista entabanador que ha presentat l’esdeveniment com una retornada als anys seixanta, a l’època dels “hippies”, de la psicodèlia, de l’LSD, de les ulleres rodones i els calçons acampanats. Si els integrants d’aquesta gernació volien acoblar-se amb els “hippies” actuals, haurien d’haver arribat fins a cala Rafalet o cala Mitjaneta, on s’han muntat sengles festes “rave” sense pagar ni un cèntim. Però bé, el sarau de la Flower Power, emparat amb una fortíssima campanya publicitària, era un reclam per atreure la gent “pija” que es passeja per l’illa i oferir-los una vetllada de música, alcohol (esgotaren les existències), ambientació “kitsch” got en mà, mirades mútues i qui sap si quelcom més. Sembla ser que si va començar malament, va acabar encara pitjor.

N’hi ha que només hi veuran un episodi aïllat, amb els excessos propis de l’estiu, però també pot veure’s com a símptoma d’una tendència que pot introduir Menorca en un circuït de festes massificades i globalitzades de l’estil “Ibiza’s party”. De fet, el cartell anunciador posava “De Pachá, Ibiza, a la Mola, Maó”. S’ha demostrat que hi ha una demanda d’aquests esdeveniments tan populosos com despersonalitzats. Aleshores, la pregunta seria si convé -a Menorca, com a destinació turística- promoure aquests tipus de shows per atreure aquest turisme d’adults joves amb un poder adquisitiu més o manco sanejat. És evident que als promotors, la iniciativa els ha deixat bons rèdits (multiplicau 2.000 per 50 €/persona i obtindreu un resultat aproximat del benefici abans d’imposts i despeses). Ara bé, caldrà pensar-s’ho dues vegades perquè, al capdavall, tot té un risc -que li demanin al jove forneller que va quedar baldat de per vida- i aquesta deriva de les macrofestes ens pot atracar a un model turístic gens original però molt rendible econòmicament, expressió de formes de diversió cada vegada més atrotinades i que, a la llarga, podrien, també, nafrar la positiva aureola de tòpics que Menorca encara té avui, en comparació amb les altres illes del nostre arxipèlag.

Certament, no és possible abstreure un episodi com aquest del seu context socioeconòmic perquè no podem perdre de vista tota la xarxa d’interessos -legals, també- que constitueix el brou on es cou tot açò. Hi ha molta gent que es guanya les garroves i uns pocs es lucren amb aquests saraus estiuencs. No podem ignorar l’existència d’un complex ludicoindustrial que paga imposts -tots?- i que crea llocs de treball -regulars?, de qualitat?-, que apunta a determinats segments de la població adulta com a mercat preferent.

Perquè ens facem una idea del moviment que genera una d’aquestes macrodiscoteques, esmentaré només algunes xifres: “Amnesia Ibiza emplea cada año a más de 300 personas (dadas de alta en la Seguridad Social) durante los meses de julio y agosto, más de 250 en junio y septiembre, más de 60 en abril y mayo, y 27 durante todo el año ininterrumpidamente. Todos estos trabajadores y sus economías familiares se verán afectados por esta medida sancionadora”. Aquestes paraules foren publicades per la discoteca Amnesia amb motiu del seu tancament per part de la Direcció Insular d’Eivissa i Formentera, del 6 de juny al 6 de juliol d’enguany, per tràfec d’estupefaents. També parlaven de cancel·lació de reserves fetes des d’Alemanya (més de 6.000) per a les festes de “Cocoon”, des d’Anglaterra (més de 8.000) per a les festes “Cream”, de 60 persones dels EUA que deixarien de venir. A més, havien convidat a 48 directius de la cadena SER i publicat anuncis i minireportatges a revistes com “Vanity Fair”, “In Style”, “Playboy”, “Stern”, “Bild”, “Mixmag”, i a canals de televisió d’Alemanya, Regne Unit, etc.

Si heu anat a Eivissa/Ibiza, haureu vist com, pràcticament des de l’arribada al port o a l’aeroport, us acompanyen per totes les carreteres les tanques publicitàries gairebé monopolitzades amb reclams de discoteques que anuncien jornades intenses: la festa del dilluns al “Paradise”, la del dimarts al “Bora-Bora”, la del dimecres a l”Edén”, la del dijous a “Space”, la del divendres a “Pachá”, la de dissabte a “Amnesia” i la de diumenge al “Privilege”. I si no en teniu prou, us convidaran a veure la posta de sol al Café del Mar, embolcallats per música chill out, amb la Conillera al davant i el cambrer al darrera que us demanarà la consumició, que hi ha gent que espera. A Menorca, l’únic establiment que ofereix actualment una programació que manté una certa similitud amb la de les “macros” eivissenques és la Cova d’en Xoroi, amb festes de l’escuma, Playhouse, “Balearic Sessions”, DJ convidats i tota la pesca. I que no seria polit muntar aquí, a la Mola, un afterhours que fos “el primer amanecer de España!”. Estic segur que més d’un ja ha tingut la idea. Enguany, de moment, només s’han atrevit amb la concentració del Flower Power, la del Bacardí i qualcuna altra, però crec que és un territori verge que s’ha començat a explotar i que podria continuar en propers estius.

La pregunta, repetesc, és: ens interessa d’incloure aquestes festes i saraus dins de l’oferta complementària d’estiu? Sembla clar que als organitzadors i promotors i a tot el sector comercial-industrial que es mou al voltant sí que els convé, és un negoci força lucratiu. Ara bé, a Menorca com a destinació turística que es vol “diferenciada”, “reserva de biosfera”, patrimoni arqueològic de la humanitat i no sé quantes coses més, li convé? Tanmateix, no sé per què planteig aquest interrogant perquè, més tard o més prest, tot allò que el mercat demani es farà. I si no, temps al temps. Sempre hi haurà empresaris espavilats que tindran idees brillants i rendibles, com la d’aquell polonès que volia muntar una discoteca a Auschwitz. Evidentment, no li ho van permetre. Aquí, de moment, ja han convertit l’antiga fortalesa en macrodiscoteca per un dia. Mon pare va fer el servei militar dalt la Mola i encara es pensa que s’ha de demanar autorització a qualque autoritat militar per a visitar-la. Els temps, certament, canvien.

Pere Reure
Núm 205 (Setembre)

Related Posts:

La dinamització d'Alaior

Ja sigui enmig de converses informals, ja sigui en entrevistes o determinats articles d’opinió apareix de tant en tant el tema del dinamisme social a Alaior i es produeix sovint la percepció d’un cert estancament, d’una pèrdua de vitalitat. Fins i tot algunes opinions han apuntat al perill que la nostra població arribi a convertir-se en una ciutat dormitori. Segurament resulta una mica exagerat, però és cert que hi ha determinats indicis que ens empenyen a pensar que caldria fer feina per recuperar tot el dinamisme que ens havia caracteritzat, si és que l’hem perdut. Un dels indicadors podria ser la vitalitat comercial de la població i, en aquest àmbit, podem avui observar que el centre d’Alaior mostra, en efecte, una sèrie de locals comercials tancats i són també evidents les dificultats en els nous establiments situats a altres zones.

En aquests moments hi ha en marxa un pla de dinamització que podria significar una primera passa per fer prendre consciència i promoure una revitalització que avui ens sembla necessària i que ha de sortir, principalment, dels propis ciutadans. Les institucions poden ajudar en determinades coses, i ho han de fer, però és el ciutadà qui té després la darrera paraula. És cert que la proximitat de Maó representa, en aquest sentit, un handicap, ja que la capital actua com a pol d’atracció comercial i de cara a l’oci. Però açò no ens hauria de fer perdre de vista tota l’oferta que podem trobar – i que de ben segur s’ampliaria – en els comerços i establiments que tenim a Alaior.

Pensem, per exemple, en el cinema. Per no perdre’l s’ha hagut de donar una subvenció al distribuïdor que volia deixar d’exhibir aquí les seves pel·lícules. A mi em semblaria més lògic aportar doblers públics per millorar la sala i la maquinària i per oferir a l’espectador el màxim de confort i qualitat a fi d’atraure el públic que ara es desvia cap a Maó. Si forçam el manteniment del cinema mentre la sala no compta amb el nombre mínim d’espectadors que en garanteixin el futur, igualment aquest espectacle acabarà per desaparèixer.

També és cert que des que es produí el desviament de la carretera general –imprescindible, per altra part – l’entrada de visitants al nostre poble s’ha vist bastant dificultada i que caldria un programa capaç de promoure’n les visites no només durant l’estiu sinó també durant la resta de l’any. En aquest sentit és més que urgent acabar amb una de les mancances que no es pot permetre una població que s’acosta als 10.000 habitants: la falta d’un establiment hoteler. Aquest fet obliga a dur la gent que ve de fora a romandre a Maó, es Mercadal o Son Bou.

Estic segur que de propostes n’hi pot haver moltes i m’agradaria deixar-ne algunes d’escrites per acabar aquest article. La majoria han sorgit de converses amb amics i pertanyen a l’àmbit de la cultura, que és el que conec millor.

A Alaior comptam amb una extensió universitària que em fa l’afecte que ens ha quedat una mica d’esquena al poble. Segurament deu ser perquè estudiar-hi no comporta haver de residir a Alaior, on no es percep aquella vida d’estudiant capaç de produir uns canvis importants a les ciutats universitàries. Tanmateix disposam d’una seu que ens permetria realitzar, durant l’estiu, cursos internacionals, amb treballs de camp, sobre allò que Menorca pot oferir. Pensem especialment en arqueologia, estudis relacionats amb la mar, biodiversitat, noves tecnologies, història, etc. que permetrien la residència temporal d’universitaris a Alaior amb tot el que açò comporta de cara a la vida social i comercial.

Els jaciments arqueològics de Torralba d’en Salord o Torre d’en Galmés, possiblement el poblat prehistòric més impressionant de les Illes Balears, poden ser focus d’atracció en circuits turístics que passin també per Alaior. D’aquí a uns pocs mesos les obres de restauració de Santa Eulàlia hauran acabat i comptarem amb un orgue apte per realitzar concerts. Es podria aprofitar aquesta oportunitat per oferir audicions matinals durant l’estiu, com ja fan en altres llocs, que permetessin integrar-les dins aquests circuits.

Caldria impulsar, i no deixar perdre, projectes com el del taller de gravat internacional Xalubínia-Menorca que podria tenir la seva seu a Alaior i que, gràcies al gran prestigi de Pere Pons, constituiria un important punt d’atracció de gravadors i artistes de primera línia. Açò significaria, a la vegada, la creació d’un museu de gran interès per a qualsevol visitant culte i despertaria l’afició entre els nostres joves pel món de l’art i de la creació.

A la llarga, i esperem que no siguin gaire anys, el conjunt des Convent pot constituir també un important punt de dinamització i de riquesa amb la condició que s’actuï amb intel·ligència en els usos que se li donin, perquè, a part de l’atracció que puguin tenir l’edifici en si i l’entorn del pati, les seves dependències poden convertir-lo en important focus d’irradiació cultural, sempre que allò que s’hi realitzi mantengui un interès de primer ordre. En aquest sentit l’autoexigència ha de ser-ne una de les característiques més destacades.

Mentrestant, però, i com solem dir popularment, cal posar fill a l’agulla i promoure totes aquelles alternatives que facin d’Alaior una ciutat dinàmica capaç d’atreure gent de fora i dels altres pobles de Menorca. No ens hi ajudaran enfrontaments absurds i anacrònics i sí, en canvi, el diàleg serè, el respecte i la generositat.

Pere Gomila
Núm. 205 (Setembre)

Related Posts:

La festa i la tirania dels disbauxats

La festa de Sant Llorenç comença a pagar el populisme gratuït que se li ha injectat des de fa uns anys. Aquest cop ha estat el ridícul del tema de l’aigua: que no es llanci aigua és suficient perquè es posin en qüestió les persones i les institucions. No ens mobilitzam per assumptes com la solidaritat, la pau, la justícia, etc. però per l’aigua de la plaça sí. El criteri és pobre. De tota manera com deia un home senzill, tot açò de l’aigua és una cosa d’al·lots, de més o menys edat, però d’al·lots. Alaior no el representen de cap manera aquestes persones.

És la darrera gota d’allò que entre tots hem fet a la festa de Sant Llorenç, uns per acció inconscient i altres per omissió conscient. Hem convertit les festes en moments sagrats en què desapareixen gran part del sentit comú, els valors i les lleis; i açò arrossega problemes sempre. Una barreja d’exaltació etílica i populisme polític l’han omplerta d’irracionalitat en què els disbarats són massa freqüents. I ningú no parla clar de les conseqüències, hi ha por de la inquisició de la pomada:

- Estadísticament des de fa molts anys, per damunt d’altres llocs, una de les principals vies d’iniciació a les conductes de risc en consum d’alcohol entre els joves són les festes de poble.

- Ens hem quedat quasi sense bandes de música, (recordem les queixes i el clam de la Banda Nura per un respecte i unes condicions dignes fins que van plegar). Ara també i amb molta intel·ligència la Banda des Migjorn Gran es nega a acceptar segons quines imposicions, abans de sacrificar-hi un futur brillant d’uns anys de feina esplèndida.

- El dinar familiar del diumenge, entranyable per als més joves i més grans i el tradicional partit de futbol van desaparèixer dels capvespres del dia de Sant Llorenç, per allargar amb excés el jaleo i les postres placeres.

- El ball dels dissabtes, que en segles passat havia format part de la festa, ara no és possible i que la beguda de caixers es faci de matinada són altres despropòsits de la tirania de la plaça.

- Molts d’aquests que acudeixen a la Plaça només quan acaba el jaleo a exigir a la banda són els mateixos que no hi són quasi mai amb els cavalls o que es passen el dissabte vespre davant els altaveus d’alguns bars girant l’esquena als cavalls que hi passen en els caragols. El ball davant dels bars tot el dissabte amb la decoració dels cavalls ha estat una bona manera perquè en lloc del CE Alaior siguin uns altres qui recaptin per a l’any, a costa però de les excessives molèsties a massa vesins.

Entenem que la festa ha d’evolucionar, i tant. I cadascú la pot viure lliurement. Ara bé: l’evolució no és regressió i la llibertat d’uns i altres és el resultat del respecte pels drets de tots garantits per les convencions socials. Ara tothom senyala els joves de l’aigua, però la causa també l’hem de cercar en què primer el PP i després el PSOE han convertit la seva autoritat municipal en irresponsabilitat electoralista durant massa santllorencs. Qui comanda ha d’exercir el poder en nom de tota la gent, no d’uns pocs. La festa d’una part no pot ser una tirania contra els drets i la racionalitat de tota la resta.

Saber fer festa és el que van fer un grup de joves de la Banda des Migjorn Gran que el divendres de Sant Llorenç van agafar els instruments i es van llançar al carrer en un improvisat i calent cercavila. Anar a reclamar en detriment dels altres enmig de la plaça quan el cavalls han plegat és una senya d’identitat santllorencera de poc calat.

El que va seguir després són conductes covardes contra els drets i l'ètica, que van intentar emprar Sant Llorenç per aconseguir recolzaments. Un símptoma greu de l'ambient polític malalt d'Alaior.


Editorial del mes de setembre

Related Posts: