Nombrosos treballadors de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Barcelona (amb el segell d’Excel·lència Severo Ochoa des del 2011) han participat en un flashmob, un vídeo musical , com a peça clau per a l’endegament d’una campanya de micromecenatge que permeti pal·liar les carències que la falta d’inversió pública està generant en tots els camps d’investigació i recerca universitàries.
El vídeo és entranyable i divertit, la música d’un positiu “bonrotllisme” que s’encomana, i no deixa de ser una bona campanya de divulgació d’algunes de les aplicacions pràctiques de les investigacions que es fan portes endins (curació de malalties, etc.).
Ara bé, em va semblar enormement perillós. No em sembla nociu que l’acadèmia, la universitat, intentin implicar la societat com a agent finançador directe, si açò només implica un ajut momentani, un fet puntual i transitori. No hi haurà estat del benestar sense un estat suficientment sòlid que garanteixi el desenvolupament de tots els àmbits del coneixement superior, més enllà del pragmatisme i la utilitat ràpidament comprovable.
De no ser així, potser succeirà com als Estats Units, on s’investiguen bàsicament les malalties que són rendibles als grans laboratoris farmacèutics; on s’han d’organitzar sopars benèfics on es demanin xecs als comensals per finançar el següent curs acadèmic.
La caritat no pot ser una solució a llarg termini. Si forjam un saber científic a cop de caritat, tindrem un coneixement electoralista: un saber que satisfà el ciutadà mitjà perquè creu haver emplenat les seves necessitats fonamentals, i, per tant, les necessitats per les quals val la pena pagar diners.
Hi ha, tanmateix, un conjunt de necessitats humanes invisibles. Un conjunt de coneixements que només sorgeixen després d’investigacions infructuoses, llargues, solitàries, desagraïdes. Investigacions que no poden perdre hores ballant davant d’una càmera de vídeo per mirar de commocionar l’espectador i fer que afluixi la cartera.
Volem, de ver, construir un món que funcioni a cop d’esperó, sota l’arbitrarietat d’una caritat malentesa?
El vídeo és entranyable i divertit, la música d’un positiu “bonrotllisme” que s’encomana, i no deixa de ser una bona campanya de divulgació d’algunes de les aplicacions pràctiques de les investigacions que es fan portes endins (curació de malalties, etc.).
Ara bé, em va semblar enormement perillós. No em sembla nociu que l’acadèmia, la universitat, intentin implicar la societat com a agent finançador directe, si açò només implica un ajut momentani, un fet puntual i transitori. No hi haurà estat del benestar sense un estat suficientment sòlid que garanteixi el desenvolupament de tots els àmbits del coneixement superior, més enllà del pragmatisme i la utilitat ràpidament comprovable.
De no ser així, potser succeirà com als Estats Units, on s’investiguen bàsicament les malalties que són rendibles als grans laboratoris farmacèutics; on s’han d’organitzar sopars benèfics on es demanin xecs als comensals per finançar el següent curs acadèmic.
La caritat no pot ser una solució a llarg termini. Si forjam un saber científic a cop de caritat, tindrem un coneixement electoralista: un saber que satisfà el ciutadà mitjà perquè creu haver emplenat les seves necessitats fonamentals, i, per tant, les necessitats per les quals val la pena pagar diners.
Hi ha, tanmateix, un conjunt de necessitats humanes invisibles. Un conjunt de coneixements que només sorgeixen després d’investigacions infructuoses, llargues, solitàries, desagraïdes. Investigacions que no poden perdre hores ballant davant d’una càmera de vídeo per mirar de commocionar l’espectador i fer que afluixi la cartera.
Volem, de ver, construir un món que funcioni a cop d’esperó, sota l’arbitrarietat d’una caritat malentesa?
Blanca Ripoll Sintes (Novembre, 2014)
0 Response to "Del bé comú i del finançament del coneixement"
Publica un comentari a l'entrada