Sobre el nom del Convent de Sant Diego


L'any 2011 publicàvem aquest article sobre el nom del Convent de Sant Diego. A punt de finalitzar les obres de restauració, ens ha semblat necessari tornar-lo a recordar.

Un nom inapropiat
Ara que les obres de restauració des Convent ja s’han iniciat i fins i tot n’hem mostrat  els primers resultats en un reportatge fotogràfic, és un bon moment per tornar a plantejar la qüestió del nom que s’hauria de donar a l’edifici. No és la primera vegada que hem tret el tema a S’Ull de Sol i, de fet, des de la nostra redacció ja fa temps que no parlam de “pati de sa lluna” per referir-nos al conjunt arquitectònic que formen l’antic convent i església de Sant Diego. L’opció per la nostra part ha estat la denominació tradicional d’es Covent que defineix aquest espai i que ha conviscut de sempre amb la denominació de “sa Lluna”.  

D’on surt la denominació “sa Lluna”?
No se sap ben bé a quin moment es comença a emprar el nom de sa Lluna. Al llibre de Miquel À. Marquès i Guillem Sintes Espasa El convent de sant Diego a Alaior, es recullen els noms que al llarg de la història ha rebut aquest espai. Al paràgraf final, i en relació a “sa Lluna”, hi trobam escrit: “De tot l’argumentat sobre aquest nom, el cert és que, en tota la paperassa llegida, no hem pogut recollir aquest topònim popular. Per tant, dir des de quan es coneix el claustre del convent de Sant Diego com el pati de sa Lluna, és una qüestió de la qual, per ara, no podem donar una resposta adequada.”
No crec en cap cas que aquest nom procedeixi de l’època en què els frares l’ocupaven, com s’ha apuntat alguna vegada. Un claustre és un espai de passeig dels monjos, i un espai també de meditació i d’oració personal. Es tracta essencialment d’un espai religiós i no és concebible que en aquella època se li donés un nom tan pagà com el de sa Lluna. Crec, més tost, que rebria aquest nom a partir de la desamortització, en el moment que es Convent perd el seu ús religiós i es converteix en habitatges per a la gent del poble. Ara bé, ¿per què, en un moment determinat se’l comença a conèixer així?
He consultat els diccionaris més ben documentats de la nostra llengua en la descripció i ús dels mots. En l’Alcover-Moll no surt l’accepció de lluna en el sentit que ens ocupa, però en canvi en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines apareix aquest paràgraf:
“Per diversos costats, figuradament, lluna arriba a designar idees de coses falses, impalpables, frívoles, enganyoses, fugisseres... I per a diverses coses de forma més o menys completament circular: a) ‘ull d’un pont’: El Pont de les Nou Llunes al peu de Muro d’Alcoi, etc.; b) nom d’un pati o claustre intern d’un edifici: men. Sa Lluna ‘l’antic claustre del convent de Sant Diego d’Alaior, que en convertir aquest en casa de veïns, ha quedat com una mena de plaça gran i d’uns quants pisos” (Com indica el mateix Coromines, aquesta informació procedeix de la Gran Enciclopèdia Catalana, en l’entrada Alaior)”
Em sembla, però, que al nostre domini lingüístic aquesta accepció de lluna no és gaire habitual. Sí que, en canvi, sembla que ho és a Aragó i així ho recull del diccionari de la RAE en una de les seves accepcions: “Aragón. Patio abierto o descubierto”. ¿És possible que la denominació primera sortís d’un aragonès que hagués vingut a viure a Alaior? Potser açò explicaria que una accepció desconeguda de la paraula ‘lluna’ pogués arribar a donar nom a l’edifici per desplaçament del significat primer de pati. Ara bé, sense cap document escrit, aquesta no deixa de ser una simple hipòtesi.


Altres noms que s’han donat al claustre
Amb la pèrdua de l’ús religiós, l’antic claustre es convertiria en el pati exterior de tots els habitatges que es construirien en els espais que abans constituïen les dependències i cel·les del convent franciscà. Seria l’espai de distribució a les diferents cases, l’espai comú compartit per tots els vesins, on la gent estenia la roba, agafava l’aigua del pou, es trobava per parlar o llençava, fins i tot, els detritus humans a un dipòsit cobert per una tapadora que no es trobava gaire enfora del pou central. Aquell ús públic el convertiria de cara a l’administració en una plaça més del poble i, d’aquesta manera, va rebre diferents noms al llarg dels anys. Ho explica Miquel À. Marquès a la monografia sobre els carrers d’Alaior, publicada el 1996: “També Claustre des Convent; els frares franciscans van ser expulsats del convent el 1835 i l’edifici va passar a mans de l’Estat. Posteriorment, seria subhastat i comprat pel prevere Nicolau Enrich el 1871. Del 1937 al 1939 seria anomenat Plaza Lenin. Segons Martí Camps el 1874 es comencen a fer els primers habitatges. El claustre és transformat en Plaza de San Diego, nom que seria canviat al padró d’habitants de 1900 pel de Plaza de San Francisco.


El nom des Convent
Hem de recordar també que a pesar de l’ús civil, i del temps transcorregut des de la desamortització del s. XIX, dins el record i la consciència de la població sempre s’havia conservat la idea d’aquell convent franciscà que havia mantingut importants diferències amb la Parròquia d’Alaior. Per aquest motiu el conjunt arquitectònic rebia el nom des Convent. 
Record com de petit anàvem, de tant en tant, a “jugar dins es Convent”, segurament atrets pel seu conjunt de galeries i les seves escales que no devien estar exemptes de misteri per a uns ulls infantils. També els fillets que hi vivien a prop solien emprar l’expressió “anar a jugar dins es Convent”, tal com em comentava fa poc una de les seves antigues vesines. Per altra banda, quan la sala de cultura mantenia encara el seu ús religiós, la missa major dels diumenges es feia a Santa Eulàlia, a les 10, i la missa de les 11 (o les 12) es feia a Sant Diego, però la gent ho distingia dient que anava a missa a “l’església” o “as Convent”. Una altra constatació d’una època en què tothom es coneixia més pel sobrenom que pels seus llinatges, la podem extreure de les memòries de Lázaro Sintes que ens explica: “La segona porta... estava ocupada per un home alt i ferm, que tenia una deformació a un peu des del seu naixement i que li provocava un notable desequilibri a l’hora de caminar, per això tothom el coneixia per en Fonso, es coix des Convent.”

La popularització de “sa Lluna”
A finals dels anys 70, en plena Transició, es començaren a organitzar actes durant l’estiu en el pati des Convent, tot aprofitant les bones condicions que reunia l’espai. Van ser els “Festivals d’Estiu” que més endavant rebrien el nom de “Festes dins sa Lluna”. Hi van actuar els cantautors i grups més destacats del moment i molt especialment els que maldaven per recuperar la cultura tradicional de Menorca. Gràcies a aquests actes, l’espai adquiriria una notable popularització i fins i tot seria un escenari idoni per a altres activitats estiuenques, com ara un míting polític, una subhasta d’art, una taula rodona o fins i tot el pregó de Sant Llorenç. D’aquesta manera, els programes anunciarien que tal o tal acte se celebraria al pati des Convent o, sobretot, al pati de sa Lluna, entenent sempre pati com l’espai exterior o antic claustre que es convertia per uns dies en un auditori a l’aire lliure.


De “sa Lluna” al “Pati de sa Lluna”
L’any 1990 el Consell Insular de Menorca proposa que l’antic convent de Sant Diego sigui declarat BIC, cosa que finalment s’aconseguiria l’any 1993. Ja havien passat uns anys de les “Festes dins sa Lluna” i fins i tot els estadants de l’immoble havien sofert un canvi de perfil radical. A partir d’aquesta època, i segurament per la proliferació d’actes que es feien en el seu pati, es produeix la confusió de “pati de sa Lluna” per designar tot el conjunt arquitectònic des Convent i no només l’antic claustre. “Pati de sa Lluna” no s’havia dit mai per anomenar tot l’edifici, una cosa que hauria resultat bastant il·lògica, com és absurda una frase que vaig veure escrita no fa gaire i que parlava dels actes que en el futur es farien en el “pati del Pati de sa Lluna”. Si tornam a les memòries de Lázaro Sintes, i llevat del títol de l’opuscle que va ser proposat per l’editor, veurem que es parla sempre de “sa Lluna” o “dins sa Lluna” i en alguna ocasió “des Convent”, mai del “pati de sa Lluna”, que és un nom mancat de lògica i que no té sentit si ens hem de referir a tot un conjunt arquitectònic.

Conclusió
La restauració de l’edifici, la recuperació del seu caràcter històric i la rehabilitació del claustre amb la noblesa de les seves arcades (sortosament superat el grop inadmissible de l’ascensor exterior), hauria de servir també per restituir-ne el nom i deixar de banda la denominació inapropiada de “Pati de sa Lluna”. Siguin quins siguin els usos que se li donin finalment (i que haurien de partir del treball del Pla Director i del consens de tota la població), la bellesa i l’entorn del claustre restaurat permetran tornar-hi a organitzar actes durant l’estiu, igual que se’n poden organitzar al claustre de Sant Francesc, del Carme o del Seminari. Una volta recuperat, el nom que sembla més lògic per al conjunt arquitectònic és el tradicional “es Convent” o, si es vol, el de convent de Sant Diego, mai “pati de sa Lluna”.

Pere Gomila (novembre i desembre del 2011)

Related Posts: