Postal

És un fet, que en la solitud existim, naixem i morim, encara que estem en companyia. Ningú neix el nostre naixement, ningú més que nosaltres mor la nostra mort. Bé és cert que una petita part de tu és compartida, encara que no pots saber fins a quin punt compresa.

Tot i així, per tot on vas passant, alguna cosa, algun espai, alguna gent, deixa en tu la petjada i t’ofereix la calidesa i la il·lusió que la teva debilitat necessita i agraeix.
Tots els llocs estimats, totes les persones amades, totes les circumstàncies sentides, conformen el gran misteri de la vida.

Per allà on passes, perceps, aprens, sents i recordes i això fa que amb suavitat transcorri l’existència.
El viatge et crea la ficció de reconèixer-te en ambients diversos.

Fa molts anys, quan vivia a ciutat, els meus viatges solien voltar cap a la natura i també, empès pel sentiment romàntic i juvenil, cap a paratges exòtics. Així, Turquia, Iran, Afganistan o la India, per Orient, i les illes del Carib, Colòmbia o Veneçuela, al continent llatinoamericà. Selves, deserts, muntanyes escarpades, petits llogarets, menjars diferents, altres olors. Exotisme.

Quan em vaig traslladar a viure a Menorca, que m’ha acollit com una mare adoptiva, els meus viatges han anat derivant més cap a les ciutats. Certament, els humans sempre cerquem el contrari del que tenim: Lisboa, Madrid, la meva Barcelona, París, Londres, Berlín, Nova York, Nova Orleans, Copenhaguen, Buenos Aires...

Tots els viatges, fins i tot, i per damunt de tot, els que es fan per dins i cap a dins, amb ajuda o sense, carregats de misteri, d’esforç i de perill, tots, ens deixen pinzellades de somni, aromes especials, músiques que els acompanyen (com n’és d’evocadora la musica!); records que conformen la geografia del nostre ser.

Però quan ens assentem en allò que ens és essencial i retrobem aquesta solitud nostra, pròpia, indestriable, l’espai de la infantesa es presenta amb clarividència com l’única veritable i indissoluble pàtria nostra, el record imprescindible.

Si penso en mi, situat en un espai i un lloc, cerqueu-me a la Plaça de Tetuan, a la ciutat de Barcelona, a l’encreuament de la Gran via amb el Passeig de Sant Joan; si veniu de Universitat, a la dreta; si veniu de Glòries, a l’esquerra. En un passadís lateral de la plaça, veureu dues palmeres molsudes, unides per la base i, si us hi fixeu bé, notareu que en la part interior estan desgastades... Aquest desgast el fabricàrem els meus companys i jo amb l’esquena i els peus, quan amb calçons curts i sabatots hi pujàvem somiant que érem nadius d’alguna terra diferent, meravellosa i llunyana. Si hi passeu i les veieu, els doneu records d’aquell infant que se’n va anar a viure els somnis a una illa somiada.

Postal en el record, solitari i únic, de l’infant que habita en el cos d’aquest home dels cabells blancs.

Jordi Odrí (Octubre 2014)

Related Posts:

0 Response to "Postal "