Si fa no fa, cada any es repeteix la mateixa història: la feina s’acaba. Demà passat recollirà la seva darrera nòmina així com també la liquidació. Any rere any ha fet el mateix durant els passats vint anys. Quan arriba a aquesta alçada de l’any, no tan sols ho ha de menester sinó que, a més a més, ho necessita. Per açò qualsevol excusa li serveix: ja sigui per anar a cercar cames seques, ja sigui per provar sort i anar a pescar. Des del mes de maig fins a l’octubre viu vexat, ficat dins el complex turístic; fora dels seus murs, la vida sembla que s’ha aturat. Impermeable a qualsevol tipus d’informació, de contacte amb el món exterior. És un món apart, regit per les seves normes i les seves lleis. La tardor marca l’acabament de la temporada. Ja fa temps que va passar a formar part del col·lectiu dels fixos discontinus. És per açò que pot cobrar de l’atur, bé només cada dos anys i entremig un d’ajut familiar.
Quan arriba l’hivern, sempre mira de trobar qualque feineta, a més a més, per a poder anar tirant. Ja fa temps que amb el que guanya durant l’estiu no es pot pagar les despeses de tot l’any. El que eren deu o dotze hores de treball al dia, s’han quedat en vuit, i mal pagades. A la seva companya li ha passat el mateix, amb l’agreujant que s’ha de desdoblar per tal de poder atendre tant el restaurant durant les hores de menjador com de la neteja de les habitacions i dels apartaments. Cada dia de la setmana durant tot l’estiu. La femineïtat de la seva formosor, ha deixat pas a una pell castigada pels productes de neteja industrials econòmics, sense marca, que utilitza per a la neteja. Les seves mans calloses, aspres i dures, la fan avergonyir si qualcú se les mira. Ja no sap com podrà acaronar el fill o la filla que esperava poder tenir. Ara no s’ho pot permetre; n’és conscient que la vida li fuig pels passadissos i per les terrasses, envoltada de turistes. Arribarà el dia en què no podrà posposar prendre la decisió, tan esperada, tan desitjada. Però, de cada any més, les ganes se li en van de la mateixa manera que li venen.
Amb el canvi d’hora, en què les nits s’allarguen d’una manera insospitada, la buidor i la foscor omplen geladament els cors de la parella d’estimats, altre temps amants.
La temporada ha estat molt més curta. L’empresari els ha despatxat abans d’acabar el contracte, adduint que allargar-ho només portaria pèrdues. Els ha indemnitzat, açò sí, atès que el comiat ha estat improcedent, però així i tot no han pogut cobrar les vacances. Són quinze dies somiats, pagats i treballats, però hom sempre espera poder cobrar les vacances. El que hauria de ser una paga triple, es redueix a una que no arriba ni a ser doble. I quan s’acaba l’estiu, sempre cau bé afegir-ho a la liquidació. Abans, cada mes hi havia la part corresponent de les propines, però d’això ja fa temps que no se’n parla. Com tampoc ni de les pagues extres ni de les gratificacions.
De reüll han vist com l’estol d’orientals han preparat els seus fardells i, com cada mes, han rebut els seus sobres, la seva paga, mig d’amagat a la bugaderia. Treballen sense contracte. No tenen papers, encara que tots tinguin targeta sanitària, que reberen el primer dia que van arribar. Però no per açò entren a formar part del grup dels «mileuristes». Ningú no sap ben bé què guanyen ni tampoc què mengen, ningú no sap res del seu parentiu. Ningú no demana. Ningú no fa preguntes. Sabem que cada any són més. I cada any treballen més hores i per menys. Per nosaltres, tots són gairebé iguals. No se’ls pot diferenciar. En canvi mai no sabem quants són, ni com viuen, i molt menys com moren ni a on. Quelcom ha canviat més que no ens pensàvem.
La tardor ja fa dies que ens arriba amb una eloqüència frívola... Les promeses de canvi anunciades els van etzibar de mala manera. La veritable naturalesa liberal s’ha fet palesa i més que evident. La precarietat salvatge del treball, la successió interminable de les hores suplementàries, l’arribada massiva de treballadors que ho accepten tot a canvi de res, amb el beneplàcit de les autoritats o sense. Les demandes socials varen quedar arraconades en qualque calaix d’algun despatx dels altres temps anomenats advocats laboralistes. Qualcú va dir que així com la natura és equilibri, és a dir ella mateixa s’encarrega de refer les coses al cap d’un temps, així mateix la societat amb l’afinitat i els permisos que calguin, d’una manera sibil·lina, s’ha encarregat d’anorrear totes i cadascuna de les conquestes socials. I així fins la temporada vinent.
Paradigma de tardor
