Sobre el nom del Convent de Sant Diego


L'any 2011 publicàvem aquest article sobre el nom del Convent de Sant Diego. A punt de finalitzar les obres de restauració, ens ha semblat necessari tornar-lo a recordar.

Un nom inapropiat
Ara que les obres de restauració des Convent ja s’han iniciat i fins i tot n’hem mostrat  els primers resultats en un reportatge fotogràfic, és un bon moment per tornar a plantejar la qüestió del nom que s’hauria de donar a l’edifici. No és la primera vegada que hem tret el tema a S’Ull de Sol i, de fet, des de la nostra redacció ja fa temps que no parlam de “pati de sa lluna” per referir-nos al conjunt arquitectònic que formen l’antic convent i església de Sant Diego. L’opció per la nostra part ha estat la denominació tradicional d’es Covent que defineix aquest espai i que ha conviscut de sempre amb la denominació de “sa Lluna”.  

D’on surt la denominació “sa Lluna”?
No se sap ben bé a quin moment es comença a emprar el nom de sa Lluna. Al llibre de Miquel À. Marquès i Guillem Sintes Espasa El convent de sant Diego a Alaior, es recullen els noms que al llarg de la història ha rebut aquest espai. Al paràgraf final, i en relació a “sa Lluna”, hi trobam escrit: “De tot l’argumentat sobre aquest nom, el cert és que, en tota la paperassa llegida, no hem pogut recollir aquest topònim popular. Per tant, dir des de quan es coneix el claustre del convent de Sant Diego com el pati de sa Lluna, és una qüestió de la qual, per ara, no podem donar una resposta adequada.”
No crec en cap cas que aquest nom procedeixi de l’època en què els frares l’ocupaven, com s’ha apuntat alguna vegada. Un claustre és un espai de passeig dels monjos, i un espai també de meditació i d’oració personal. Es tracta essencialment d’un espai religiós i no és concebible que en aquella època se li donés un nom tan pagà com el de sa Lluna. Crec, més tost, que rebria aquest nom a partir de la desamortització, en el moment que es Convent perd el seu ús religiós i es converteix en habitatges per a la gent del poble. Ara bé, ¿per què, en un moment determinat se’l comença a conèixer així?
He consultat els diccionaris més ben documentats de la nostra llengua en la descripció i ús dels mots. En l’Alcover-Moll no surt l’accepció de lluna en el sentit que ens ocupa, però en canvi en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines apareix aquest paràgraf:
“Per diversos costats, figuradament, lluna arriba a designar idees de coses falses, impalpables, frívoles, enganyoses, fugisseres... I per a diverses coses de forma més o menys completament circular: a) ‘ull d’un pont’: El Pont de les Nou Llunes al peu de Muro d’Alcoi, etc.; b) nom d’un pati o claustre intern d’un edifici: men. Sa Lluna ‘l’antic claustre del convent de Sant Diego d’Alaior, que en convertir aquest en casa de veïns, ha quedat com una mena de plaça gran i d’uns quants pisos” (Com indica el mateix Coromines, aquesta informació procedeix de la Gran Enciclopèdia Catalana, en l’entrada Alaior)”
Em sembla, però, que al nostre domini lingüístic aquesta accepció de lluna no és gaire habitual. Sí que, en canvi, sembla que ho és a Aragó i així ho recull del diccionari de la RAE en una de les seves accepcions: “Aragón. Patio abierto o descubierto”. ¿És possible que la denominació primera sortís d’un aragonès que hagués vingut a viure a Alaior? Potser açò explicaria que una accepció desconeguda de la paraula ‘lluna’ pogués arribar a donar nom a l’edifici per desplaçament del significat primer de pati. Ara bé, sense cap document escrit, aquesta no deixa de ser una simple hipòtesi.


Altres noms que s’han donat al claustre
Amb la pèrdua de l’ús religiós, l’antic claustre es convertiria en el pati exterior de tots els habitatges que es construirien en els espais que abans constituïen les dependències i cel·les del convent franciscà. Seria l’espai de distribució a les diferents cases, l’espai comú compartit per tots els vesins, on la gent estenia la roba, agafava l’aigua del pou, es trobava per parlar o llençava, fins i tot, els detritus humans a un dipòsit cobert per una tapadora que no es trobava gaire enfora del pou central. Aquell ús públic el convertiria de cara a l’administració en una plaça més del poble i, d’aquesta manera, va rebre diferents noms al llarg dels anys. Ho explica Miquel À. Marquès a la monografia sobre els carrers d’Alaior, publicada el 1996: “També Claustre des Convent; els frares franciscans van ser expulsats del convent el 1835 i l’edifici va passar a mans de l’Estat. Posteriorment, seria subhastat i comprat pel prevere Nicolau Enrich el 1871. Del 1937 al 1939 seria anomenat Plaza Lenin. Segons Martí Camps el 1874 es comencen a fer els primers habitatges. El claustre és transformat en Plaza de San Diego, nom que seria canviat al padró d’habitants de 1900 pel de Plaza de San Francisco.


El nom des Convent
Hem de recordar també que a pesar de l’ús civil, i del temps transcorregut des de la desamortització del s. XIX, dins el record i la consciència de la població sempre s’havia conservat la idea d’aquell convent franciscà que havia mantingut importants diferències amb la Parròquia d’Alaior. Per aquest motiu el conjunt arquitectònic rebia el nom des Convent. 
Record com de petit anàvem, de tant en tant, a “jugar dins es Convent”, segurament atrets pel seu conjunt de galeries i les seves escales que no devien estar exemptes de misteri per a uns ulls infantils. També els fillets que hi vivien a prop solien emprar l’expressió “anar a jugar dins es Convent”, tal com em comentava fa poc una de les seves antigues vesines. Per altra banda, quan la sala de cultura mantenia encara el seu ús religiós, la missa major dels diumenges es feia a Santa Eulàlia, a les 10, i la missa de les 11 (o les 12) es feia a Sant Diego, però la gent ho distingia dient que anava a missa a “l’església” o “as Convent”. Una altra constatació d’una època en què tothom es coneixia més pel sobrenom que pels seus llinatges, la podem extreure de les memòries de Lázaro Sintes que ens explica: “La segona porta... estava ocupada per un home alt i ferm, que tenia una deformació a un peu des del seu naixement i que li provocava un notable desequilibri a l’hora de caminar, per això tothom el coneixia per en Fonso, es coix des Convent.”

La popularització de “sa Lluna”
A finals dels anys 70, en plena Transició, es començaren a organitzar actes durant l’estiu en el pati des Convent, tot aprofitant les bones condicions que reunia l’espai. Van ser els “Festivals d’Estiu” que més endavant rebrien el nom de “Festes dins sa Lluna”. Hi van actuar els cantautors i grups més destacats del moment i molt especialment els que maldaven per recuperar la cultura tradicional de Menorca. Gràcies a aquests actes, l’espai adquiriria una notable popularització i fins i tot seria un escenari idoni per a altres activitats estiuenques, com ara un míting polític, una subhasta d’art, una taula rodona o fins i tot el pregó de Sant Llorenç. D’aquesta manera, els programes anunciarien que tal o tal acte se celebraria al pati des Convent o, sobretot, al pati de sa Lluna, entenent sempre pati com l’espai exterior o antic claustre que es convertia per uns dies en un auditori a l’aire lliure.


De “sa Lluna” al “Pati de sa Lluna”
L’any 1990 el Consell Insular de Menorca proposa que l’antic convent de Sant Diego sigui declarat BIC, cosa que finalment s’aconseguiria l’any 1993. Ja havien passat uns anys de les “Festes dins sa Lluna” i fins i tot els estadants de l’immoble havien sofert un canvi de perfil radical. A partir d’aquesta època, i segurament per la proliferació d’actes que es feien en el seu pati, es produeix la confusió de “pati de sa Lluna” per designar tot el conjunt arquitectònic des Convent i no només l’antic claustre. “Pati de sa Lluna” no s’havia dit mai per anomenar tot l’edifici, una cosa que hauria resultat bastant il·lògica, com és absurda una frase que vaig veure escrita no fa gaire i que parlava dels actes que en el futur es farien en el “pati del Pati de sa Lluna”. Si tornam a les memòries de Lázaro Sintes, i llevat del títol de l’opuscle que va ser proposat per l’editor, veurem que es parla sempre de “sa Lluna” o “dins sa Lluna” i en alguna ocasió “des Convent”, mai del “pati de sa Lluna”, que és un nom mancat de lògica i que no té sentit si ens hem de referir a tot un conjunt arquitectònic.

Conclusió
La restauració de l’edifici, la recuperació del seu caràcter històric i la rehabilitació del claustre amb la noblesa de les seves arcades (sortosament superat el grop inadmissible de l’ascensor exterior), hauria de servir també per restituir-ne el nom i deixar de banda la denominació inapropiada de “Pati de sa Lluna”. Siguin quins siguin els usos que se li donin finalment (i que haurien de partir del treball del Pla Director i del consens de tota la població), la bellesa i l’entorn del claustre restaurat permetran tornar-hi a organitzar actes durant l’estiu, igual que se’n poden organitzar al claustre de Sant Francesc, del Carme o del Seminari. Una volta recuperat, el nom que sembla més lògic per al conjunt arquitectònic és el tradicional “es Convent” o, si es vol, el de convent de Sant Diego, mai “pati de sa Lluna”.

Pere Gomila (novembre i desembre del 2011)

Related Posts:

25 anys de S'Ull de Sol

La redacció de la revista prepara una senzilla festa per celebrar els vint-i-cinc anys d’edició de S’Ull de Sol sortint al carrer mes rere mes. L’acte tindrà lloc el proper dia 26 de juliol, diumenge, a partir de les 20.00 h, dalt es Fossar. Per celebrar-ho, tindrem entre nosaltres diferents convidats, lectors i redactors, que parlaran sobre la revista o bé ens interpretaran algunes cançons. La idea és que, entre tots els convidats, puguem passar una estona agradable, recordant tot allò que s’ha publicat, una història de 300 mesos treballant perquè, mes a mes, la revista reflecteixi la realitat, la vida quotidiana, la història i l’esdevenir d’Alaior, el nostre poble. L’acte finalitzarà amb una actuació dels Sonadors de Son Camaró, grup musical liderat per Joan Carles Villalonga. Els Sonadors de Son Camaró és un grup que fa música des de Menorca, bevent de la font de la cultura musical mediterrània. La seva actuació es realitzarà amb el suport del programa “Menorca, Música i Teatre” del Consell Insular de Menorca. Els esperam el proper 26 de juliol, per viure una vetlada festiva entre amics, lectors i totes aquelles persones, que d’una o altra manera, ens han donat i ens donen suport a la tasca cultural que du a terme aquesta revista des de fa vint-i-cinc anys ininterromputs.

Related Posts:

Ja en sabem, de votar?


Hi ha eleccions, bona notícia. Després de molts d’anys sense fer-ho, excepte quan arribaven les europees, tornaré a votar. En endavant ho faré sempre, unes vegades escolliré una opció i unes altres ho faré en blanc. Fins i tot és possible que voti en les nacionals, malgrat que no em sent gens espanyol. Sí, tornaré a votar perquè ara que els nostàlgics de prohibir les urnes han fet quallar el seu missatge per desacreditar la democràcia, estalonats en l’escampament general de la corrupció, no puc admetre que em vulguin "ajudar" a través de la reinstauració d’un règim dirigit. Votaré, encara que sigui "pa joder, nomás". Paga la pena de fer-ho? I tant que sí, encara que siguem uns votants mediocres, perquè justament açò és el que som: uns votants limitadíssims que ens hem deixat enredar per detalls més que per cap altra cosa. Possiblement els polítics actuals no han ajudat a fer simpàtic el sistema, però ells no són més que la conseqüència del que és la societat. Els que la conformam no sempre estam en condicions d’espolsar-nos les culpes de les coses que no funcionen i carregar-los el mort. Com a votants som justets-justets.

Si bé de cap manera criticaria el sistema, sí que estic obligat a protestar contra la manera en què exercim el dret a tenir veu i a escollir els nostres representants. No puc admetre que alguns costums "electorals" -mals costums, diguem-ho clar- puguin arribar a falsificar els resultats, costums que sense cap dubte vulneren el meu dret a la intimitat. Que els partits puguin disposar del cens el dia de les eleccions és quelcom lògic, no ho discutiré, ja que és l’única manera que tenen per garantir la netedat del procés, però, ai las!, que els el facilitin com ho fan i que en disposin al seu lliure albir, és quelcom que solament facilita practicar l’abús. Hi ha partits, no en diré el nom, que comprometen, que lliguen curt l’elector, que pràcticament l’obliguen a anar al col·legi electoral i que si a certa hora aquest no ho ha fet, rep una trucada més o manco entre suplicant i intimidadora en què li recorden què hauria de fer. Ho trob inadmissible. Caldria trobar una manera -i hi és, però ara no l’explicaré per un problema d’espai- que permetés conjuminar el control sense caure en el caciquisme. No acceptaré mai, de cap manera, que ningú pugui saber quin és el meu número de DNI ni on visc, ni obtenir altres dades que jo, voluntàriament, no li hagi facilitat.

No hem après a votar. No hem après a sortir de casa sense el sobre que ens ha preparat algun suposat "amic" -en realitat un enemic de la llibertat- i anar, sense res més que la roba posada i un document que ens identifiqui, a un col·legi electoral on ens facilitaran la papereta de la nostra opció i, fins i tot, hi trobarem una cabina per si no tenim ganes que ningú no sàpiga quina és la nostra tria. Em fa mandra, i prou mal, veure que encara no som prou grossets per triar sense assessorament extern -i habitualment no del tot gratuït-, i consider que és intolerable que un partit em truqui a mitjan matí o mitjan capvespre perquè "encara no he anat a votar". De què anam? Qui ho fa es considera realment un demòcrata? És realment demòcrata o se serveix de la democràcia per trepitjar-la? És un home (o una dona) de principis o una peça més d’un partit que l’empra com a comissari, quasi sicari, o com a eina útil per guanyar a qualsevol preu?

Dia 25 no ens hauria de saber cap greu no haver guanyat, si és que no ho feim; però sí haver-ho fet amb mal estil. Deixem ja de destorbar l’elector i d’enviar paperetes a casa: la democràcia i els boscos ens ho agrairien. Qui guanyi no ha de ser el nostre enemic, sinó només qui proposa un projecte de convivència una mica diferent del propi.


Francesc Sintes Ximenes (Maig, 2015)

Related Posts:

Postal

És un fet, que en la solitud existim, naixem i morim, encara que estem en companyia. Ningú neix el nostre naixement, ningú més que nosaltres mor la nostra mort. Bé és cert que una petita part de tu és compartida, encara que no pots saber fins a quin punt compresa.

Tot i així, per tot on vas passant, alguna cosa, algun espai, alguna gent, deixa en tu la petjada i t’ofereix la calidesa i la il·lusió que la teva debilitat necessita i agraeix.
Tots els llocs estimats, totes les persones amades, totes les circumstàncies sentides, conformen el gran misteri de la vida.

Per allà on passes, perceps, aprens, sents i recordes i això fa que amb suavitat transcorri l’existència.
El viatge et crea la ficció de reconèixer-te en ambients diversos.

Fa molts anys, quan vivia a ciutat, els meus viatges solien voltar cap a la natura i també, empès pel sentiment romàntic i juvenil, cap a paratges exòtics. Així, Turquia, Iran, Afganistan o la India, per Orient, i les illes del Carib, Colòmbia o Veneçuela, al continent llatinoamericà. Selves, deserts, muntanyes escarpades, petits llogarets, menjars diferents, altres olors. Exotisme.

Quan em vaig traslladar a viure a Menorca, que m’ha acollit com una mare adoptiva, els meus viatges han anat derivant més cap a les ciutats. Certament, els humans sempre cerquem el contrari del que tenim: Lisboa, Madrid, la meva Barcelona, París, Londres, Berlín, Nova York, Nova Orleans, Copenhaguen, Buenos Aires...

Tots els viatges, fins i tot, i per damunt de tot, els que es fan per dins i cap a dins, amb ajuda o sense, carregats de misteri, d’esforç i de perill, tots, ens deixen pinzellades de somni, aromes especials, músiques que els acompanyen (com n’és d’evocadora la musica!); records que conformen la geografia del nostre ser.

Però quan ens assentem en allò que ens és essencial i retrobem aquesta solitud nostra, pròpia, indestriable, l’espai de la infantesa es presenta amb clarividència com l’única veritable i indissoluble pàtria nostra, el record imprescindible.

Si penso en mi, situat en un espai i un lloc, cerqueu-me a la Plaça de Tetuan, a la ciutat de Barcelona, a l’encreuament de la Gran via amb el Passeig de Sant Joan; si veniu de Universitat, a la dreta; si veniu de Glòries, a l’esquerra. En un passadís lateral de la plaça, veureu dues palmeres molsudes, unides per la base i, si us hi fixeu bé, notareu que en la part interior estan desgastades... Aquest desgast el fabricàrem els meus companys i jo amb l’esquena i els peus, quan amb calçons curts i sabatots hi pujàvem somiant que érem nadius d’alguna terra diferent, meravellosa i llunyana. Si hi passeu i les veieu, els doneu records d’aquell infant que se’n va anar a viure els somnis a una illa somiada.

Postal en el record, solitari i únic, de l’infant que habita en el cos d’aquest home dels cabells blancs.

Jordi Odrí (Octubre 2014)

Related Posts:

Del bé comú i del finançament del coneixement

Nombrosos treballadors de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Barcelona (amb el segell d’Excel·lència Severo Ochoa des del 2011) han participat en un flashmob, un vídeo musical , com a peça clau per a l’endegament d’una campanya de micromecenatge que permeti pal·liar les carències que la falta d’inversió pública està generant en tots els camps d’investigació i recerca universitàries.

El vídeo és entranyable i divertit, la música d’un positiu “bonrotllisme” que s’encomana, i no deixa de ser una bona campanya de divulgació d’algunes de les aplicacions pràctiques de les investigacions que es fan portes endins (curació de malalties, etc.).

Ara bé, em va semblar enormement perillós. No em sembla nociu que l’acadèmia, la universitat, intentin implicar la societat com a agent finançador directe, si açò només implica un ajut momentani, un fet puntual i transitori. No hi haurà estat del benestar sense un estat suficientment sòlid que garanteixi el desenvolupament de tots els àmbits del coneixement superior, més enllà del pragmatisme i la utilitat ràpidament comprovable.

De no ser així, potser succeirà com als Estats Units, on s’investiguen bàsicament les malalties que són rendibles als grans laboratoris farmacèutics; on s’han d’organitzar sopars benèfics on es demanin xecs als comensals per finançar el següent curs acadèmic.

La caritat no pot ser una solució a llarg termini. Si forjam un saber científic a cop de caritat, tindrem un coneixement electoralista: un saber que satisfà el ciutadà mitjà perquè creu haver emplenat les seves necessitats fonamentals, i, per tant, les necessitats per les quals val la pena pagar diners.

Hi ha, tanmateix, un conjunt de necessitats humanes invisibles. Un conjunt de coneixements que només sorgeixen després d’investigacions infructuoses, llargues, solitàries, desagraïdes. Investigacions que no poden perdre hores ballant davant d’una càmera de vídeo per mirar de commocionar l’espectador i fer que afluixi la cartera.

Volem, de ver, construir un món que funcioni a cop d’esperó, sota l’arbitrarietat d’una caritat malentesa?

Blanca Ripoll Sintes (Novembre, 2014)

Related Posts:

Els immigrants, escut d'interessos


Davant la indignació creixent per les desigualtats i la crisi, els corrents de pensament de dretes empren els instints i la mentida per convertir la immigració en la causa dels problemes de la gent humil.Si es qüestionàs el sistema perdrien el poder real,  des d’on atrinxeren luxes i privilegis. Des dels mitjans de comunicació que dominen, un cop més, promouen la intoxicació en silenciar els arguments de la veritat alhora que consenten que es propaguin les falsedats. El de sempre, remenar la visceralitat de la diferència. És la més repugnant de les manipulacions perquè eviten aparèixer com a responsables. Poc a poc només queda que els immigrants són la principal causa de l’atur i la pèrdua de benestar. Han salvat un cop més tot el poder que acumulen.

- Un alt directiu d’una empresa de cotxes d’Europa pot arribar a cobrar 6.000 vegades el salari interprofessional. Als EUA, el millor pagat cobra 350.000 vegades el salari interprofessional. Quin sentit té aquesta diferència? Hi pot haver cap paral·lelisme amb la feina i esforç d’un i altre? A Espanya la desigualtat ha arribat a les més altes d’Europa. Quina culpa en tenen d’açò els immigrants?

- Qualcú s’ha demanat la riquesa que la immigració ha aportat a Espanya en els anys de bonança? Prop del 50 % del valor de la seva producció mensual anava a parar a la seguretat social, a l’IRPF a l’IVA i els imposts especials. Han pagat pensions, subsidis, aeroports i hospitals. Molta gent ignora el que solen explicar els danesos (un país exemplar en benestar i prosperitat): un immigrant que arriba ja format en l’esplendor de la seva vida productiva és un perjudici per al país que l’ha criat i un benefici per al país on produirà i pagarà imposts.

-L’avantatge del benestar europeu va tenir com a una de les causes primeres que arran dels booms demogràfics que ens haurien portat a la pobresa, vam immigrar i colonitzar: Amèrica del Nord, del Sud, Austràlia, part d’Àfrica i d’Àsia. I no van ser colonitzacions pacífiques, van anar lligades de l’extermini d’ètnies autòctones i de l’esclavatge de milions de persones. Qui va fer desaparèixer els indis de Nord-amèrica de les seves pròpies terres? El genocidi va ser molt superior a res mai contat. Quants milions d’europeus van marxar als EUA, a l’Argentina, a Mèxic, quants van construir l’aparheid d’Àfrica? Europa no hauria sobreviscut sense els allaus que, quan va ser necessari, van marxar. Molts alaiorencs semblen ignorar els nostres avis a Alger, a Bons Aires, a Cuba.

- EUA, Canada, els països escandinaus, són exemples de prosperitat i sense les greus penalitats de la nostra crisi, idò bé, són països fets amb la immigració. Llavors la causa dels nostres patiments deuen ser unes altres.

- La demografia preveu que l’envelliment de la població espanyola només serà sostenible, només podrem ser atesos de vellets i cobrar jubilacions si la població activa s’engreixa amb la immigració ja que la natalitat espanyola portarà irremeiablement a un descens de 5 milions de persones el 2050.

No us deixeu intoxicar per qui empra la immigració per amagar que és un ignorant en justícia social o simplement apel·la als instints primaris de la gent intencionadament desinformada per protegir les veritables causes de la desigualtat. Els patiments econòmics de la gent humil no són pels immigrants, són pel repartiment injust del poder i del benestar provocat pels interessos de classe.

Fa falta coratge per enfrontar-se al poder real. Dirigir el focus als immigrants està a l’abast de qui no té aquest coratge.

Anselm Barber (Gener, 2015)

Related Posts:

La Menorca talaiòtica i totes les altres


L’altre dia ell va compartir a FB una foto de sa Cudia Cremada Field School, on es veia un senyor dels anys vint o trenta del segle passat recolzat contra una taula de Torralba del tot sense excavar. I aquella foto li va dur al cap moltes coses.
Unes d’actuals, com la candidatura de Menorca Talaiòtica i la manipulació que se’n vol fer. I és que ell sent passió per la història de la seva terra i la politització del procés li fa mal. Està d’acord que la riquesa arqueològica de Menorca sigui reconeguda com un bé comú que s’ha de preservar, però no suporta que se’n vulguin apropiar i emprar-la com a eina separadora de les altres cultures que han fet de Menorca el que actualment és. Pensa que no és just emprar la marca Talaiòtica per crear diferències entre cultures germanes. Cap menorquí actual no és talaiòtic, però per contra molts tenen arrels catalanes, per exemple.
Avui, però, ell no té el cos gaire reivindicatiu. Per açò, d’aquella foto antiga, el que realment li va tocar la fibra va ser la maleïda realitat del pas del temps. Ell mai no va veure el recinte de la taula de Torralba com apareix a la imatge –tampoc no és tan vell–, però recorda perfectament quan estava boni sense excavar. Quan hi anava d’excursió amb les bicicletes —que enfora estava!— o quan els Hermanos els duien a fer-hi la bereneta. Llavors la majoria dels pilastres estaven tombats i la taula semblava molt menys espectacular.
I ell, una vegada superat el garbuix de sensacions contraposades, va decidir que el que havia de fer era deixar-se de romanços polítics —li costa no indignar-se— i felicitar-se pels avenços de l’arqueologia moderna, per l’empenta de tots els que han fet possible que el coneixement de la història de la nostra terra s’hagi ampliat fins a límits insospitats quan ell era un fillet de calçons curts. Felicitar-se per les coses bones que ens ha regalat el progrés. Açò sí, sense creuar-se de braços davant dels que es volen aprofitar d’aquesta feinada amb finalitats poc clares.
No oblidem, pensa ell, que Menorca, la talaiòtica i totes les altres, és de tots, no només dels que comanden.

Pep Gómez (Abril, 2015)

Related Posts:

Quan convé ser pedra


Si abans tenia la certesa que a Cabildolàndia -ciutat on vaig tenir el mal gust de néixer, mig per accident, i on visc des de fa prop de vint-i-cinc anys- per ser respectat era millor ser velo o cavall que no persona, ara començ a creure que a Menorca ja convé més de ser pedra picada que no menorquí. Ep, remarc que la pedra ha de ser “picada”, atès que la valoració del còdol o de la roca no cotitza tant... i a vegades fins i tot és un punt en contra. De fet, ser roca fins i tot et converteix en un destorb urbanístic greu i la teva bellesa inqüestionable on poden llegir la història de milions d’anys prest serà esmicolada per la primera piconadora que passi, o a la qual reclamin que et faci una visita, amb la intenció de convertir-te en un apartament condemnat a continuar malmetent l’economia dels habitants de sa Roqueta. I és que és justament açò el que, a la llarga -i la llargària ha estat més que curta: tan sols d’unes tres dècades-, ha aconseguit el turisme, enemic declarat de la indústria, de l’educació, del paisatge i de mil coses més: un benestar fictici i desesperadament breu. No el podem ensorrar de cop, és ben cert; però ens convindria de maldar per no insistir que sigui el motor econòmic de l’illa car, francament, un treball temporal i mal pagat difícilment pot ser la locomotora a potenciar d’un sistema. Em sembla bé que part dels menorquins en visquin, però cal esmerçar esforços i inversions cap a altres sectors, puix aquest solament estira com ho faria un motor de biscúter els autocars de línia. Tal com passa amb el transport públic que el CIM ens ha “col•locat” els dos darrers anys: simplement, no va. De fet, els dissabtes i diumenges ni va ni ve. Aquest transport col•lectiu es podria organitzar més malament, és cert; però caldria fer-ho molt carregats de gin o fer-ho aposta. Esper que el responsable del bunyol rectifiqui algun dia i que deixi la caparrutada de banda. L’excusa de manca de recursos econòmics no em val. N’hi hauria prou a recuperar el dèficit fiscal illenc d’un sol dia per salvar el pressupost d’aquell servei públic enyorat de què gaudíem: la millor cosa que va fer l’esquerra en molts d’anys, la qual cosa comportava que el PP se sentís obligat a capolar-la.

M’embafa aquesta nova religió, la de la Menorca talaiòtica.

M’embafa no perquè estigui en contra de recuperar-ne el seu llegat, sinó perquè és emprada del tot fraudulentament. Els menorquins actuals no tenim res a veure amb els que van aixecar aquells monuments i la seva cultura no és la nostra. Que en tinguem ànsia, dels monuments, i en sentim estima em sembla perfecte; però alerta: no som talaiòtics, som bastant més tardans. Amb aquests monuments -talaiots, navetes, taules...- hi tenim poc o res a veure. Temporalment, ara el món talaiòtic és d’una importància excepcional. No fa gaires anys volien traslladar algun talaiot (o enderrocar-lo) perquè feia nosa, o tiraven trossos de murades prehistòriques i enderrocaven coves; però ara ha girat la truita... fins que s’aconseguesqui, si és que s’acaba aconseguint, un objectiu que d’altra banda té més a veure amb el turisme que amb el món cultural. Ja fa anys que, per ignorància o de mala fe, ens han manipulat la història, tot comptant amb la deixadesa i el desinterès dels receptors. Exemples? Molts. Coneixem més la història d’Astúries que la de Ferreries, i dubtam a decidir qui o què convé que sigui menorquí. Si a la teva família, com a la meva, hi ha divuit generacions “certificades” d’origen català, i possiblement unes set o vuit més que costaria més de demostrar que també provenen de la mateixa terra i cultura, ho tens malament, fas nosa. No serviràs més que de material per fer una rotonda sobrera -alguna és necessària- i gràcies. La història és punyetera. Ja em direu, si no, com és possible que trobem enterraments de totes les èpoques però que mai no trobin cap sepultura jueva. Sabem que uns foren cremats vius per l’artista Sever, però i la resta? Devien anar tots directament al cel?

Francesc Sintes Ximenes (gener, 2014)

Related Posts: