Passos invisibles

Probablement, més d’una vegada, a algú li haurà costat travessar-los. No és que siguin inaccessibles, atès que al casc urbà del nostre poble n’hi ha prop d’una cinquantena. Tots estan a terra, disposats a ésser creuats però, ai !, no sempre trobam la mateixa disposició per part dels xòfers. Com a transeünts, teòricament, tenim tant el dret com la potestat de passar, però moltes vegades aquest dret no és respectat pels conductors. Aleshores has de saber esperar que aquest abaixi la marxa, s’aturi i et deixi passar. Fins i tot, ben segur que a molts de vosaltres us haurà passat el mateix, mentre us trobau al bell mig de la calçada, travessant pel lloc assenyalat, us heu hagut de decantar per tal que el vehicle no us agafi, pels pèls, perquè ni de bon tros us ha mostrat cap disposició d’aturar-se. És clar, parl dels “passos de vianants”.

La majoria d’ells demanen a crits esser repintats ja fa anys, i amb pintura que no sigui lliscant, que no patini, per quan plou. No obstant, ningú no els escolta ni tampoc els fan cas. Resten a la intempèrie, a la sort d’aquells que gosin trepitjar-los. Sembla que les autoritats no vegin que la gent no és llosca de naixement ni tampoc per naturalesa, perquè sí que hi veu; el que passa és que els ditxosos passos, ja no hi ha qui els pugui gairebé reconèixer. S’han fet invisibles, per als transeünts i també per als conductors.

La impassivitat municipal fa que els vianants passin a ser ciutadans de segona amb l’agreujant d’haver d’eludir les trampes mortals en que s’han convertit els carrers. I, els passos de vianants, s’han convertit en simple decoració urbanística: llistes de pintura blanca que decoren l’asfalt. Les voreres, per la seva part, serveixen gairebé per a tot, per a tot menys per caminar amb relativa seguretat. Trobar cotxes que aparquen tant a les voreres com als mateixos passos de vianants, és un fet freqüent. Sembla no haver-hi interacció possible entre el cotxe -Déu- i el vianant que resulta un destorb.

No obstant, els passos de vianants segueixen existint encara que sigui difícil definir-los. Els conductors els conceben com una porció de carrer per la qual travessen els vianants. En canvi, pels vianants, són concebuts com una porció més de vorera per la qual travessen els cotxes. Vist així, les postures resulten irreconciliables, arribant al paroxisme de considerar, el dia que ho fan, exclusivament el pas allà on està pintat, i la dels vianants que consideren que el pas de vianants és aquell lloc pel qual estiguin creuant la calçada.

Tot i que segurament no en traurem res en clar atès que no disposam de dades objectives, algunes coses sí que podrem dir: a) Els passos de vianants existeixen encara que els seus límits siguin imprecisos. b) Els passos de vianants són una realitat dual física i virtual inclosa la zona no pintada als voltants del mateix pas pròpiament dit. És una zona variable i depèn tant de la intensitat del trànsit dels vianants com de la dels cotxes. c) Es farà necessari que estudiosos en la matèria ens aclareixin a tots, d’una vegada per totes, el que són i el que no són els passos de vianants.

Quico Sintes (Octubre 2007)

Related Posts:

Ridículs de la modernitat

Reunions de principi de curs. Analitzam els nous alumnes, en cada una de les aules dels qui s’incorporen a l’Institut: una tercera part han desenvolupat d’una manera molt escassa la lectura i l’escriptura i no han assolit els objectius de primària; una altra tercera part són alumnes amb un nivell acceptable i bo; l’altra tercera part són alumnes (que pel que sigui) podem qualificar d’indòmits destorbadors. Mira que ho intentam, que cercam recursos, noves maneres, denunciam errors comunitaris, però cada any la societat ens entrega criatures més víctimes del seu entorn. Les autoritats s’omplen la boca de bons desitjos i compromisos envers l’educació, però la matèria primera ens arriba cada vegada més malmesa. Em negaré a emprar l’expressió fracàs escolar, per injusta. Qui fracassa és el sistema social. Sabem empíricament fa molts anys que els factors que influeixen negativament en la formació són fora de l’escola, i què hi feim? Un altre acte de fe, proclamam el misteri pel qual l’escola ho ha d’aclarir tot. Covards, evitam remenar causes que són realitats podrides, davant les quals tancam els ulls hipòcritament.

El president Sarkozy, de la França on la segregació social consentida pel socialisme governant va manifestar-se en la crema de milers de vehicles fins a decretar l’estat de queda, ha remès una carta personal a tots els educadors amb algunes receptes (exigir que els alumnes els tractin de vostè, entre d’altres) com a solució. En la carta no dedica la mateixa importància a les barriades immenses d’immigrants i pobres en què “l’égalité” republicana va ser passada per la capoladora del mercat urbanístic.

L’expresident de la Reserva Federal dels Estats Units, uns dels homes forts de Bush, ha admès en el seu llibre “L’època de les turbulències: aventures en un nou món” que la causa veritable de la guerra d’Iraq va ser el petroli: les morts d’infinits innocents,l’arrelament de bell nou d’un odi etern entre civilitzacions, tot pel control del petroli.

Les borses estan intranquil·les i se succeeixen les compareixences d’autoritats per transmetre confiança. Què ha succeït? Que un mercat de l’habitatge sense entranyes va ser emprat per prestadors usurers d’hipoteques; els guanys eren tants que van convertir les expectatives dels interessos en títols negociables; la usura convertida en accions. El globus s’ha foradat, els pobres prestataris perdran els habitatges i els fons públics garantiran que les empreses financeres que havien especulat no en surtin gaire malparades. “Burro, paga i fes-la”.

Aquest curs em costarà explicar als meus alumnes que la democràcia occidental sigui un sistema intel·ligent.

Anselm Barber (Octubre 2007)

Related Posts:

Acabarem tirant l'aigua?

La preocupació per preservar les reserves i la qualitat de l’aigua de Menorca s’ha vingut manifestant des de fa molts anys pels sectors de la població més conscients. Altres sectors ho han postergat a qualsevol creixement encara que fos anunciant mitges mentides: que aigua n’hi hauria prou i bona, que els problemes es resoldrien igual de bé amb solucions tecnològiques. Com sol ser habitual, la fe irracional en un creixement a qualsevol preu comença a passar factura amb el temps. Els efectes a llarg termini són un aliat fidel dels especuladors que es valen que la ignorància d’avui no crea rebuig social fins que no comencen a aparèixer els perjudicis de l’apropiació dels recursos de tots. Costa massa, encara que la majoria de la població senti les necessitats amb la prevenció suficient per impedir-les, sobretot a causa d’una cultura i una informació molt superficials.
Ara escasseja l’aigua, alguns pous se salinitzen, ha augmentat la proporció anormal de nitrats per excés d’infiltracions contaminants i per una disminució progressiva de les reserves. As Castell, aquest estiu els problemes han generat indignació. A Ciutadella li construeixen una dessaladora. Els estudis indiquen que l’evolució cap al desastre és clara ...
Arreu se sap que el futur de l’aigua serà un dels grans problemes. S’avança en el desenvolupament de noves tecnologies que potabilitzen l’aigua del mar; però necessiten inversions molt cares que empren les partides governamentals que haurien de servir per a causes més igualitàries. Qui ha sortit perjudicat amb l’apropiació indeguda de l’aigua pels guanys d’uns pocs, ara hi torna a sortir perquè els governs han de restituir l’aigua amb els fons que havien de servir per fer una societat més justa.
No vam fer cas dels advertiments. On són aquells que deien que sabien què es feien amb l’aigua? Qui va fer el babau de deixar-se enredar?
A Alaior la manera de rodar de les decisions polítiques pot dur-nos a acceptar un projecte d’un gran impacte i que acabi tirant a la mar tones i tones d’aigua durant molts anys. En una dècada se’n riuran del nostre present, la perspectiva ens col·locarà pel que fa a aquest tema en uns dels moments manco intel·ligents de la nostra història.
Errors anteriors de retards llarguíssims i previsions poc rigoroses podrien fer precipitar ara una altra decisió poc afortunada. Durant anys hem urbanitzat la torrentera sa Bassa de sant Pere sense fer cap previsió de conduir l’aigua de pluja. Hi hem dirigit molta de l’aigua de la part alta del poble. Hem atorgat expectatives urbanístiques a totes les zones per les quals ha de passar la canalització. Mai no hem previst clarament la subordinació de tots aquests creixements a una riera o solució semblant ben feta, a l’inrevés, les solucions s’han condicionat a les expectatives urbanístiques. Quan es va començar a veure la urgència, van seguir anys i panys de cercar finançament i de posar-se a la feina les institucions. Ara es fan les obres de la part municipal sense sistemes provisionals clars per als mesos imprescindibles en què se substitueix el que hi havia pel que hi ha d’haver. Els promotors volen començar a construir perquè els plans generals mal gestionats fa anys els van atorgar uns drets que s’han ajornat eternament. El Govern ha treballat molt lentament en un projecte que ha de continuar l’obra de l’Ajuntament i que és una solució que encara genera rebuig. No hi ha hagut mecanismes de participació i diàleg suficients que hagin servit per trobar solucions més encertades.
Un dels punts més substancials de l’Agenda 21 local, allò més important a fer amb el medi ambient local, era aprofitar l’aigua dels pluvials. Va ser fruit de l’opinió dels ciutadans i aprovada unànimement pel Consistori. Les normes del Pla general nou preveuen que s’emprin les aigües regenerades per consums que no siguin d’ingerir. La norma i el sentit comú ens diuen d’emprar l’aigua de pluja, però l’Ajuntament i el Govern ens la robaran per tirar-la a la mar? Ara al·legaran que ho fan per seguretat. Però ens sembla que serà per incapacitat de fer res millor.

Editorial del mes d'octubre.

Related Posts: