Tradició i desgavell

Hem passat les festes de Sant Llorenç i en la tranquil·litat i serenor que dóna la perspectiva, creiem que s’imposa una reflexió sobre el que representen i el que són aquests dies d’alegria per al poble d’Alaior.

Aquestes festes són un bagatge cultural que hem rebut dels nostres avantpassats i que per l’estima que els tenim, tot i els inevitables canvis que la inexorabilitat del temps va imposant, hem d’intentar conservar en la seva integritat i esperit.

Aquest esperit es composa, bàsicament, de tradició, i encara que la tradició no té per què estar barallada amb la modernitat, no podem oblidar certes formes, perquè sense aquestes la festa perdria el seu autèntic significat.

Arribats a aquesta conclusió, cal que ens demanem quines són aquestes formes de què estem parlant i que tan importants són per a la festa.

Tot i el perill que representa intentar donar normes de comportament als altres, intentarem ser el més objectius i tolerants possible i cenyir-nos al que, creiem que són, simplement, normes bàsiques d’educació i civisme.

Un component de la festa que no podem obviar, perquè és present des que tenim us de raó és l’alcohol. Intentar reflexionar sobre les festes patronals de Menorca sense tenir en compte aquest fet seria enganyar-nos i negar una clara evidència. Tampoc seria seriós carregar les culpes de tot als joves actuals, ja que des de la perspectiva que ens donen els anys sabem que ningú no pot “tirar la primera pedra”, ja que qui més qui manco, arribats aquests dies, ha fet, o encara fa, algun excés en l’aspecte que estem tractant.

Si, sent honestos, hem de reconèixer que per bé o per mal, aquest és un fet real i que difícilment és controlable a nivell personal, perquè intentant intervenir feriríem les llibertats individuals, el que no es pot permetre és que l’estat etílic d’alguns marqui les pautes de les festes.

Sense entrar a analitzar els fets del jaleo d’enguany -açò s’ha fet ja en altres col·laboracions- volem manifestar des d’aquest escrit el nostre rebuig a l’afrontós, brut i primitiu espectacle que representa la tirada d’aigua a sa plaça després del jaleo, encara que sigui una petició generalitzada en aquells moments. Governar no és accedir sempre a peticions promogudes per situacions puntuals. Governar és -hauria de ser- escollir amb seny les opcions que ens ajudin a tots a ser més racionals i el màxim de respectuosos amb els altres.

En un altre ordre de coses, no resulta lògic que, en la llarga espera dalt Sant Pere Nou de l’arribada de la Colcada per a celebrar les Completes, s’hagi d’aguantar l’estridència musical d’uns altaveus posats en clau de discoteca. Entenem que aquest és un acte tradicional que requereix d’una música també tradicional i que pugui entretenir -no molestar- a la nombrosa gernació (al·lots, joves, adults, vells) que es concentra en aquest lloc.

Tampoc és, al nostre entendre, en cap manera lògic que l’horari establert per a les completes, s’hagi de veure condicionat pel caprici d’alguns, en què la seva diversió i objectiu consisteix a impedir que la música i les autoritats arribin a l’hora determinada dalt Sant Pere Nou.

El fet de música estrident, i que molesta a tanta gent, es dóna també a les portes d’alguns bars que, mirant només pel seu benefici econòmic, no tenen en compte les molèsties que durant hores i hores estan causant al veïnat, condicionant d’una manera excessiva el seu descans vespertí.

La festa de Sant Llorenç és una festa de tots els alaiorencs, en la qual els joves i no tan joves s’hi han de sentir identificats.

Hem parlat de quatre aspectes puntuals de la festa que, sense voler ser exhaustius, i al nostre entendre, necessiten d’una revisió per a què no resultin molestos per al conjunt de la població.

Amb l’objectiu de recuperar el seny i l’esperit tradicionals, creiem que, oblidant bàndols i conveniències personals o de grup, hem de fer un veritable esforç per a intentar recuperar una part del seny impregnat pels nostres avantpassats a les festes i iniciar un procés de reflexió en el qual, d’una manera seriosa i imparcial, els estaments pertinents intentin analitzar, juntament amb el que es fa correctament, els aspectes millorables de la nostra festa patronal.

Paco Mercadal (Num. 205 - Setembre 07)

Related Posts:

Turisme i Alaior

Enguany s’ha fet evident que a Menorca el nombre de turistes espanyols s’iguala al dels britànics. La competència d’altres destinacions i els interessos dels operadors turístics que controlen els vols s’emporten estrangers, però Menorca segueix atraient visitants suficients. Tal vegada manca que l’excessiva explotació del sector es depuri en benefici de la qualitat i el guany moderat.

Pel que fa a Alaior caldria espavilar un poc més. Ara més que mai que desenvolupam un pla de dinamització turística milionari. N’hi ha prou d’anar as Mercadal qualsevol dia d’estiu i comparar l’ambient per adonar-se que allà hi ha hagut una mena de revolució de l’atractiu i l’oferta que aquí resten bastant adormits. Innovar vol dir exposar-se, cercar i provar; a vegades, el resultat pot ser negatiu però d’altres pot esdevenir transformador, capgirador, açò és el que ha succeït as Mercadal. Innovar comporta decisió.

Crec que un sector de futur seria una bona i organitzada xarxa de cases antigues habilitades com a turisme rural al poble. Una possibilitat de residir amb una idiosincràsia que no tenen els hotels, ja encetada per algunes famílies estiuejants però amb potencial de creixement. Beneficiaria molts conciutadans, atrauria turisme residencial que dinamitzaria directament el poble. Serien clients que no dependrien dels operadors de vols estrangers i que podrien venir en altres moments de l’any sense esperar les contractacions de temporada i que estimularien indirectament tots els sectors professionals del poble en les rehabilitacions, el servei i el manteniment.

Què hi manca? Qualcú capaç de coordinar la iniciativa, un estudi de viabilitat i finançament. Res diferent a allò que necessita qualsevol projecte dinamitzador de veritat. Prest la iniciativa privada assumiria el protagonisme, però as Mercadal hi ha hagut un lideratge, que aquí també es necessitaria.

Però l’actitud i la vivesa d’un ajuntament i d’un altre no em semblen comparables. Allà alguns patis interiors o el mateix carrer principal esdevenen terrasses magnífiques en la nit mentre que de dia retornen al seu servei sense problemes. Aquí tot és molt més confús i excessiu per a totes les parts.

Però a Alaior també manquen altres coses: aparcament, presència de les possibilitats als mitjans turístics, organitzar l’oferta complementària en més dies: a més del mercat, visites guiades, un festival folk, algun valor afegit que no tenguin enlloc, per exemple: una taverna de tast de productes autòctons, un punt de venda d’excel·lències insulars ben seleccionades i presentades, una explicació significativa en viu de Menorca després regalada en un CD-Menorca, etc.

Però sobretot, hem d’entendre d’una vegada que aquells que vindran són persones per als que hem de voler allò que ens agradaria rebre a nosaltres quan viatjam, ser tractats amb intel·ligència i amb bon gust.


Anselm Barber (Num. 205 - Setembre)

Related Posts:

Lola, La Mola "me mola"!

Aquest és el missatge que va enviar pel mòbil una de les més de dos mil persones que va poder arribar a la fortalesa d’Isabel II la revetlla de sant Llorenç, en un vespre de lluna plena. El motiu? Assistir a la macrofesta organitzada per dos espavilats promotors -amb l’aquiescència de l’empresa que explota turísticament el que fou antiga caserna i penal militars- sota l’anacrònic títol de Flower Power. Tot plegat, una aposta empresarial nova que afegir a l’oferta menorquina d’oci nocturn.

L’oferta complementària que l’illa ofereix durant l’estiu és ampla i diversificada: a banda de botigues i restaurants, hem tingut concerts a balquena, festes de poble, espectacles eqüestres, fires d’artesania, xerrades a la fresca, recitals de poesia, exposicions pictòriques, dansa oriental... i fins i tot dracs, els de Sarruga, contractats per l’Ajuntament de Ciutadella dins del programa “Estiu actiu”. L’objectiu no és cap altre que satisfer una població turística que no en té prou amb el sol i platja i demana que li ofereixin coses diferents: espectacles, distraccions, entreteniments... En aquesta societat de l’oci en què vivim, hi ha molta gent que necessita que li donin el passatemps mastegat i amb cullereta. Altrament, no s’entén com més de dues mil persones poden anar darrera del flautista entabanador que ha presentat l’esdeveniment com una retornada als anys seixanta, a l’època dels “hippies”, de la psicodèlia, de l’LSD, de les ulleres rodones i els calçons acampanats. Si els integrants d’aquesta gernació volien acoblar-se amb els “hippies” actuals, haurien d’haver arribat fins a cala Rafalet o cala Mitjaneta, on s’han muntat sengles festes “rave” sense pagar ni un cèntim. Però bé, el sarau de la Flower Power, emparat amb una fortíssima campanya publicitària, era un reclam per atreure la gent “pija” que es passeja per l’illa i oferir-los una vetllada de música, alcohol (esgotaren les existències), ambientació “kitsch” got en mà, mirades mútues i qui sap si quelcom més. Sembla ser que si va començar malament, va acabar encara pitjor.

N’hi ha que només hi veuran un episodi aïllat, amb els excessos propis de l’estiu, però també pot veure’s com a símptoma d’una tendència que pot introduir Menorca en un circuït de festes massificades i globalitzades de l’estil “Ibiza’s party”. De fet, el cartell anunciador posava “De Pachá, Ibiza, a la Mola, Maó”. S’ha demostrat que hi ha una demanda d’aquests esdeveniments tan populosos com despersonalitzats. Aleshores, la pregunta seria si convé -a Menorca, com a destinació turística- promoure aquests tipus de shows per atreure aquest turisme d’adults joves amb un poder adquisitiu més o manco sanejat. És evident que als promotors, la iniciativa els ha deixat bons rèdits (multiplicau 2.000 per 50 €/persona i obtindreu un resultat aproximat del benefici abans d’imposts i despeses). Ara bé, caldrà pensar-s’ho dues vegades perquè, al capdavall, tot té un risc -que li demanin al jove forneller que va quedar baldat de per vida- i aquesta deriva de les macrofestes ens pot atracar a un model turístic gens original però molt rendible econòmicament, expressió de formes de diversió cada vegada més atrotinades i que, a la llarga, podrien, també, nafrar la positiva aureola de tòpics que Menorca encara té avui, en comparació amb les altres illes del nostre arxipèlag.

Certament, no és possible abstreure un episodi com aquest del seu context socioeconòmic perquè no podem perdre de vista tota la xarxa d’interessos -legals, també- que constitueix el brou on es cou tot açò. Hi ha molta gent que es guanya les garroves i uns pocs es lucren amb aquests saraus estiuencs. No podem ignorar l’existència d’un complex ludicoindustrial que paga imposts -tots?- i que crea llocs de treball -regulars?, de qualitat?-, que apunta a determinats segments de la població adulta com a mercat preferent.

Perquè ens facem una idea del moviment que genera una d’aquestes macrodiscoteques, esmentaré només algunes xifres: “Amnesia Ibiza emplea cada año a más de 300 personas (dadas de alta en la Seguridad Social) durante los meses de julio y agosto, más de 250 en junio y septiembre, más de 60 en abril y mayo, y 27 durante todo el año ininterrumpidamente. Todos estos trabajadores y sus economías familiares se verán afectados por esta medida sancionadora”. Aquestes paraules foren publicades per la discoteca Amnesia amb motiu del seu tancament per part de la Direcció Insular d’Eivissa i Formentera, del 6 de juny al 6 de juliol d’enguany, per tràfec d’estupefaents. També parlaven de cancel·lació de reserves fetes des d’Alemanya (més de 6.000) per a les festes de “Cocoon”, des d’Anglaterra (més de 8.000) per a les festes “Cream”, de 60 persones dels EUA que deixarien de venir. A més, havien convidat a 48 directius de la cadena SER i publicat anuncis i minireportatges a revistes com “Vanity Fair”, “In Style”, “Playboy”, “Stern”, “Bild”, “Mixmag”, i a canals de televisió d’Alemanya, Regne Unit, etc.

Si heu anat a Eivissa/Ibiza, haureu vist com, pràcticament des de l’arribada al port o a l’aeroport, us acompanyen per totes les carreteres les tanques publicitàries gairebé monopolitzades amb reclams de discoteques que anuncien jornades intenses: la festa del dilluns al “Paradise”, la del dimarts al “Bora-Bora”, la del dimecres a l”Edén”, la del dijous a “Space”, la del divendres a “Pachá”, la de dissabte a “Amnesia” i la de diumenge al “Privilege”. I si no en teniu prou, us convidaran a veure la posta de sol al Café del Mar, embolcallats per música chill out, amb la Conillera al davant i el cambrer al darrera que us demanarà la consumició, que hi ha gent que espera. A Menorca, l’únic establiment que ofereix actualment una programació que manté una certa similitud amb la de les “macros” eivissenques és la Cova d’en Xoroi, amb festes de l’escuma, Playhouse, “Balearic Sessions”, DJ convidats i tota la pesca. I que no seria polit muntar aquí, a la Mola, un afterhours que fos “el primer amanecer de España!”. Estic segur que més d’un ja ha tingut la idea. Enguany, de moment, només s’han atrevit amb la concentració del Flower Power, la del Bacardí i qualcuna altra, però crec que és un territori verge que s’ha començat a explotar i que podria continuar en propers estius.

La pregunta, repetesc, és: ens interessa d’incloure aquestes festes i saraus dins de l’oferta complementària d’estiu? Sembla clar que als organitzadors i promotors i a tot el sector comercial-industrial que es mou al voltant sí que els convé, és un negoci força lucratiu. Ara bé, a Menorca com a destinació turística que es vol “diferenciada”, “reserva de biosfera”, patrimoni arqueològic de la humanitat i no sé quantes coses més, li convé? Tanmateix, no sé per què planteig aquest interrogant perquè, més tard o més prest, tot allò que el mercat demani es farà. I si no, temps al temps. Sempre hi haurà empresaris espavilats que tindran idees brillants i rendibles, com la d’aquell polonès que volia muntar una discoteca a Auschwitz. Evidentment, no li ho van permetre. Aquí, de moment, ja han convertit l’antiga fortalesa en macrodiscoteca per un dia. Mon pare va fer el servei militar dalt la Mola i encara es pensa que s’ha de demanar autorització a qualque autoritat militar per a visitar-la. Els temps, certament, canvien.

Pere Reure
Núm 205 (Setembre)

Related Posts: